http://www.josep.huguet.cat

En primera ronda el tercer 4 de 8 de l’any, com sempre amb una alineació diferent (això té molt valor). Llavors ens posem a fer un sudoku impossible per poder dissenyar el folre de la torre. Falten mans clau que han anat a tots els folres, molts canvis de posició, i tot i això encara falten 2 o 3 llocs per omplir, la decisió assenyada és baixar un pis. No només falta gent al folre, sinó que no som tantes camises com voldríem, i ens haguéssim vist obligats a dependre massa de les altres dos colles, això no va gaire amb nosaltres. Fora. Resultat: una torre de 7 insultant que demana a crits ser pujada damunt d’una pinya.

Es comencen a sentir veus del 3 de 8, a l’assaig de divendres el vam descartar, però en honor a la veritat, vam fer-hi una de les millors proves de la temporada. Un punt de valentia després del desencís del folre i 3 de 8 amunt! En el primer intent desmuntat ja es va veure que, en realitat, el 3 està molt millor del que ens pensàvem, i no hi va haver cap dubte que l’havíem de repetir, per descarregar-lo amb autoritat.

I així aconseguíem la segona (???) clàssica de 8 de la colla. Sí, sí, només n’hem fet dos, i la primera va ser a Sant Miquel del 2006. En canvi, hem fet dos vegades la tripleta de 8 (4d8, 3d8, 2d8f), al concurs de Tarragona i a la diada dels Capgrossos, les dos al 2008.

I ara què? On ens situa aquest desenllaç inesperat? Per començar, estem davant de l’última actuació abans de les vacances, seria genial poder repetir a Tarragona si som prous, i així consolidar el moment. Ara fa un any vaig escriure això a l’article “el quatre torna per quedar-se”:

Molt s’haurien de torçar les coses per a que aquesta no sigui una grandíssima temporada (la millor) pels Castellers de Lleida. Ben aviat al quatre de vuit l’acompanyarà el tres, i entrarem en una fase on disfrutarem de la clàssica de 8, que podrem tirar ben bé a cada plaça, mentre que als assaigs ens podrem dedicar als nous reptes.

Aquests “nous reptes” eren els folres, i els vam aconseguir. En canvi, no vam arribar a entrar en una fase on la clàssica sovintegés: l’any passat vam fer més torres de 8 que tresos de 8. Però la idea segueix vigent un any després. Hem de poder tirar amunt els dos castells de vuit bàsics sempre que puguem, i així poder dedicar els esforços dels assaigs a coses més importants (folres, pilars, cinc). El tres i el quatre de vuit han de ser la BASE del nostre progrés, no l’objectiu.

Diumenge vam avançar molta feina en aquest sentit, molta més, diria jo, que si haguéssim fet la torre de vuit. Perquè la torre la tenim, i el folre anirà amunt quan tinguem la gent necessària. En canvi el tres necessitava aquesta espenteta, el teníem però no ho sabíem, ara ja no hi ha excusa. Ens hem tret el tres de sobre i ara ens ha d’acompanyar allà on anem.

Cinc de set? Què és això??

Per acabar, en l’article que citava abans hi ha un llistat dels castells de vuit que vam fer fins llavors, ordenats per població. Si ho comparem amb l’actualitat, el resultat és esfereïdor:

Llocs on hem fet castells de vuit (30-juny-2008)

1. Lleida (16 castells de 8)
2. Tarragona (4 castells de 8)
3. Barcelona (3 castells de 8)
4. Reus (3 castells de 8)
5. Agramunt (1 castell de 8)
6. Vic (1 castell de 8)
7. Vilafranca del Penedès (1 castell de 8)

Llocs on hem fet castells de vuit (21-juliol-2009)

1. Lleida 21 (dos 2/8f, cinc 3/8, un 3/8C, dos p6, sis 4/8, sis 4/8C)
2. Tarragona 10 (una 2/8f, tres 3/8, un p6, dos p6C, tres 4/8)
3. Barcelona 7 (dos 3/8, un p6, un p6C, tres 4/8)
4. Mataró 4 (un p7fC, una 2/8f, un 3/8, un 4/8 …en un sol dia)
5. Reus 4 (un 3/8, un p6C, dos 4/8)
6. Agramunt (un 3/8)
7. Barberà del Vallès (un 4/8)
8. Guissona (un 4/8)
9. Manresa (un 4/8)
10. Vic (un 4/8)
11. Vilafranca del Penedès (un 4/8)

Tercera parada, la cocacola del polígon, a recollir peanes per als punts quilomètrics. Ens costa trobar el lloc, i després d’arribar-hi ens porten a un altre magatzem, perdem molt de temps. Tenim mitja horeta per passar per l’associació de veïns de Balàfia a buscar plafons, caballets, etc., en aquests moments ja anem contra rellotge, perquè estan a punt de tancar el castell de Gardeny. Però hi arribem a temps!

Un cop descarregats els cotxes, me n’adono que tinc un quart d’hora per anar a una patxanga futbolera a Can Rúbies. Mentre hi arribo, em pregunto si realment calia omplir aquesta hora lliure que tenia en tot el cap de setmana… però mentre divago ja estic amb les mitges posades i perdent pilotes a tot drap. A un quart de nou marxem el Samuel i jo perquè és divendres i tenim assaig.

Assaig potent, molta gent, motivada per l’actuació a Reus. Quatre de set net casi sencer, molt treballat. L’endemà el quatre de vuit ha de tirar amunt. També una gran prova de folre. Entrepà, cervesa i a dormir a quarts de dos.

Dissabte sona el despertador a quarts de nou, agafo el cotxe gran i li trec els seients. Recullo a l’Abel, la Montse ens guia fins a Butsènit d’Urgell, a la Noguera, on ens espera l’Albert i 480 litres de caldo… sembla mentida però ens hi caben. La carrosseria casi toca a terra. De tornada parem a Térmens on ens permetem el luxe del dia: un entrepà de llonganissa per treure’s el barret. El lloc, El Paradís del Masover, el coneixia perquè hi vam fer el sopar després del partit de futbol anual contra l’empresa Voltes (4-4). Descarreguem els caldos a Gardeny, i prenem contacte amb les fantàstiques samarretes que regalem enguany a la cursa.

L’entrepà de Térmens em permet estalivar-me el dinar i em llenço a fer una bona migdiada, necessària ja que a la tarda tinc molta feina a fer… A les cinc em recull l’Óscar amb els Marcs i fem via cap a Reus. Ja hi tornem a ser, la mateixa plaça, la mateixa cafeteria, ronda de nesteas tradicional (jo aquarius) i cap a plaça, que avui toca quatre de vuit. Comencen els Xiquets de Reus, quatre de vuit molt lleig, es deforma per tot arreu, desmunten però cau quan ja havien defensat lo indefensable. Mal presagi, però ens toca a nosaltres, i també obrim de quatre de vuit. Amb els segons posats, la frase del Samuel és ben clara “No us moveu ni un mil·límetre! Terços, dalt, i amunt!”. Amb decisió. Efectivament, em miro les agulles, les agulles em miren, i estan molt bé. Ja estem els terços posats. “Bé? Bé! Amunt!” Sonen gralles. I fins a l’aleta gaudim d’un quatre de vuit fantàstic, jo voldria dir el millor: quadrat, ràpid, sense patir. Aleta, ja tenim el primer! A la baixada es deforma, dos rengles s’ajunten i les altres dos encara més. Però la pujada ha anat tan bé que tots sabem que hi ha corda per estona i que val més mantenir la posició xunga, serrant les dents fins que baixin, que no mirar de corregir lo incorregible. Es descarrega, amb gran sabor de boca. Hem obert valents i hem acomplert.

Ja podriem tornar a casa, però encara ens queda una torre de set i un cinc de set perfectes. La Jove de Tarragona ens regala un tres de vuit seeeeensacional, de llibre, magnífic. I els Xiquets de Reus, bravo, descarreguen el quatre de vuit a la tercera, una mostra de perseverança i fe, de lluita i convicció, tal com va dir el seu cap de colla “una mostra del que vam arribar a ser”.

Entrepà, i cap a Lleida falta gent. Encara em queda imprimir uns llistats i uns cartells, evidentment l’últim dia a quarts d’una del matí i la impressora no té tinta. I l’altra impressora té poca tinta. Evidentment. Però aguanta amb la poca tinta que té i s’acaba la feina. La feina i el temps, són les 2, el despertador sona a les 5, he dormit tres hores.

Carrego el cotxe amb llistats, 844 dorsals, uns 700 xips, un rotllo de paper d’embalar que pesa un mort (però que ja estic acostumat a portar a altres esdeveniments Km0), la meua roba de córrer i cap a Gardeny. Arribo una mica tard, dos quarts de set, i un bon grupet de Km0′s ja està treballant a tot drap. El sol acaba de sortir però no hi ha gaira llum, tot i això, els voluntaris amb la samarreta groc llampant destaquen entre la penombra, amunt i avall, portant tanques, bosses, fent cadenes per traslladar material. Semblen lemmings, o barrufets, l’escena és surrealista…

Em faig un tall amb una caixa de cartró que em fa veure les estrelles i renegar. Toca carregar la resta del matí vigilant de no deixar sang per tot arreu.

Pengem el llistat d’inscrits i els cartells que indicaran les files on han d’anar els atletes. Són les vuit i ja tinc l’equip d’entrega de dorsals preparat i esperant. Fins llavors no m’atreveixo a portar els dorsals i els xips del cotxe. Reparteixo els dorsals en quatre taules, amb els llistats. A la dreta, els xips, i a l’extrema dreta, jo i les incidències, i un company de luxe, el Juanjo Garra, a qui admiro profundament, per donar-me un cop de mà amb la seua diplomàcia i seguretat. A l’altre costat tinc a l’Emili de Borges, d’enorme ajuda. Súper orgullós de tot l’equip.

La veritat és que tot va molt bé, però els nervis hi són. És gairebé l’hora i m’hauria d’anar posant a la sortida, falto jo per recollir el dorsal! Casumdena, me’l podria haver posat la nit abans! Doncs au, sense escalfar ni estirar ni res sona el tret de sortida. Tinc per endavant 50’27″ de córrer per Lleida amb el luxe absolut de gaudir dels carrers sense cotxes i envoltat d’amics. 50 minuts per treure’m l’estrés.

Els nebots, protagonistes del km 7,5.

Després, el baixón de la post-cursa, beure, entrepà, comentar la jugada, i recollir una mica. Passo per casa a dutxar-me, vermut al Blasi i dinar al local dels Castellers amb organtizadors i voluntaris. Relax absolut.

En resum, un cap de setmana normal i corrent. Per què no poden ser tots així?

(Gràcies a l’Aureli i al Sergi per les fotos que he agafat sense permís)

Hem vist que la canalla es recolza físicament i moralment en una sola persona, la seua absència ens ha impossibilitat fer els 3 castells que teníem en programa. Això és un error estratègic, perquè tenim canalla suficient en nombre i amb un gran potencial. Doncs toca solucionar-ho: hem de fer que els altres dosos es posin les piles i prenguin confiança en ells mateixos. Hem d’aprofitar la situació en què ens trobem i donar una empenta a aquests dosos que tenen l’oportunitat d’entrar a la titularitat, i al mateix temps aprofitar-ho per renovar la canalla. Perquè el que ens ha passat avui no ho podem oblidar, no podem recuperar a aquesta castellera i dir que tot està solucionat. La renovació és necessària, i imminent.

Avui ja hem començat a veure novetats interessants a la canalla: una aixecadora nova que sembla que ho hagi fet tota la vida, i que si tot va bé farà molts castells de vuit aquesta temporada. Una altra aixecadora ha fet la seua primera aleta com a enxaneta. No hi ha res més satisfactori als castells que veure com la canalla evoluciona: d’aixecador a enxaneta, d’enxaneta a dosos, de dosos a quints…

Avui tocava insuflar confiança a la canalla, per això els castells han pujat reforçats, semblaven troncs d’altres temporades. Jo crec que ho hem aconseguit. És molt bonic fer “castells tècnics”, és a dir, molt lleugers, però avui s’ha cridat a la cavalleria per a fer castells senzills, però de llibre. I així ho hem fet.

La colla i el públic no han fallat: divendres l’assaig feia goig i avui a plaça no s’hi cabia, almenys fins a les 2. La colla i la ciutat volen castells grossos. Però un castell de vuit no s’ha vist mai al maig, almenys fins ara, per alguna cosa serà. Per ser una gran colla hem de saber ser humils, i després de l’actuació d’avui la reacció ha de ser omplir el local i tornar a fer assaigs espectaculars com el de divendres 24 d’abril. També es veuen cares noves als assaigs, i la festa major ha fet la seua funció de retornar cares conegudes a l’assaig. La colla, malgrat tot, segueix engrescant.

Hem de recomençar, i fer-ho amb més ganes. Estic convençut que ho aconseguirem i que aviat farem castells de 8 amb aquesta canalla nova tan bona que tenim. El moment, lluny de ser crític, és interessantíssim. Aprofitem el moment i així gaudirem millor el fruit quan arribi.

I love this game.

Diumenge al vespre em trobo a Lleida amb una medalla penjada al coll i no em reconec, no sé qui és aquest paio que ha fet 30 quilòmetres (30!!) a 5:19 per després fer-ne 12 més a 5:43. Gairebé no em puc creure que vaig anar tots aquests quilòmetres més ràpid del previst, vaig arriscar molt per ser la primera marató. Però en tot moment estava convençut que era capaç de fer-ho.

La marató és… (quantes vegades he desitjat acabar aquesta frase?)

La marató és moltes setmanes d’entrenar el cos i 42 quilòmetres de coco: Ja ho sabem tots que 42 quilòmetres són una animalada, i que les cames se’ns cansaran com mai ho havien fet fins ara, és el cap el que ens permet continuar, el que ens fa ignorar els senyals que ens envia el cos dient-nos que parem, que ja n’hi ha prou, i els substitueix per “tranquil, queden 6 quilòmetres, ho estàs fent molt bé”. Si falla el cap, ja pots córrer, no faràs res.

A mi, l’estratègia que em va funcionar per mantenir-me bé mentalment va ser gaudir de la marató, i per això intentava fixar-me en tants detalls com pogués, en els detalls arquitectònics i en les anècdotes que explica el Miquel Pucurull en el seu gran text sobre la fisonomia de la marató. Per exemple, busco i trobo el maniquí despullat en un balcó del carrer Aragó, ric, l’assenyalo, i em pregunto quants maratonians faran com jo si han llegit el text del Pucurull. Ara me n’adono que vaig riure molt durant tota la cursa. Miro de fixar-me en tot: l’arquitectura, les animacions, el públic, els corredors, però també em fixava molt en les sensacions, tenia molta curiositat per veure què sentia i com reaccionava el meu cos a un esforç que no havia fet mai. És una oportunitat per aprendre una infinitat de coses en menys de quatre hores.

A la Gran Via veiem al By Keds per primer cop, ets molt gran. Passem per la plaça Universitat, quants cops he agafat el metro allí per anar a treballar? Miro a l’esquerra el carrer Aribau, gairebé es veu el pis on vivia. Passem l’edifici Vitalicio, allí també hi vaig estar treballant. Evidentment identifico molts detalls dels dos anys que vaig viure a Barcelona. M’encanta aquesta ciutat, però ara estic molt millor. Barcelona segueix allí on estava, i jo estic a una horeta d’ella, hi puc anar quan vulgui. La distància ens ha reconciliat. La marató ha sigut com un retrobament entre Barcelona i jo.

L’Albertbo ens saluda i es posa a córrer uns metres al nostre costat, tu també ets molt gran. L’any passat vaig acompanyar al By Keds i a l’Albertbo durant uns quilòmetres, enguany s’ho miren des de fora però estan allí. Aquesta cursa significa molt per tots nosaltres.

Abans de la cursa decideixo que el tram d’anada i tornada per la Meridiana serà el més dur psicològicament. En conseqüència, quan passi aquest tram ja tindré molt de guanyat. Altre cop, fixar-me en els detalls m’ha ajudat: aprofito el tram de dos sentits per saludar als que van en sentit contrari, i crec que els veig a tots (excepte als sub 3:30 que ja han passat), el Buff!, Jordi Codony, Fidel, Sime, Marc, Hache… Injecció de moral mútua!

Passem la mitja marató en 1:55. El pont de Bac de Roda em matxaca sense miraments. Una mica més i arribem al Fòrum. Diagonal amunt, cada cop em costa més seguir el ritme de 5:19 però aguanto. Altre cop, el convenciment no em deixa afluixar. Una gentada als peus de la torre Agbar, molt cridaners, es fa un coll d’ampolla, és molt bonic. I fa baixada. Arribem al Fòrum altre cop, ja és el 30 i faig el canvi de ritme després de l’avituallament. Em sobren gairebé 10 minuts per acabar en menys de 4 hores i decideixo afluixar per no fer els últims kms al límit. A partir d’aquí i fins al final tinc una mica de visió de túnel: les torres de la Vila Olímpica només les veig en dos moments: al principi i quan passem pel costat. Recordo fer aquest tram l’any passat amb el By Keds i vam dir que és un tram molt dur perquè et dóna la sensació que no arribes mai a les torres. Doncs això diumenge no em va passar: simplement, vaig evitar mirar-les.

Llavors hi ha aquella imatge que tots vam veure i que cap volia veure. Al quilòmetre 34 i pico ens fan pujar a la vorera, em pregunto per què i al fons hi ha una ambulància, un grupet de gent i un urbano que ens diu que no parem. Entre la gent veig durant una fracció de segon com li fan massatge cardiac a un noi. En aquells moments els corredors no sabíem que havia mort, però ja ens féiem a la idea que un massatge cardiac és una maniobra molt crítica i se’ns passa pel cap el pitjor. Me n’adono que es fa un gran silenci entre els corredors i un nus a la gola m’ofega i gairebé em fa parar.

Encontre amb el Bodi, un veterà que porta moltes maratons a les cames, curtit en mil batalles. Per mi representa molt veure’l. I de seguida arriba l’Arc del Triomf, sí, del triomf de tots nosaltres que hem arribat fins aquí i que en uns 6 quilòmetres arribarem al final. El missatge és ben clar: Barcelona homenatja als corredors que travessen l’Arc. La postal és fantàstica i s’hi aplega molta gent, és un dels punts amb més suport del públic, i un dels llocs on més es necessita, perquè queda molt poc (què són 6 km?) però són els 6 km més durs i més llargs. Allí està altre cop el By Keds, enèrgic com sempre, em regala una forta empenta de moral.

Realment la part més bonica de la marató ve ara, Ciutat Vella, i també és la que té més públic: plaça Catalunya (hola Caragol), Portal de l’Àngel, plaça de la Catedral, plaça de Sant Jaume, Ferran, les Rambles, Colom… en realitat veig ben poca cosa de tot plegat. Segueixo amb visió de túnel. Tot i això, encara tinc forces per fer algun quilòmetre una mica més ràpid, pels voltants de 5:30.

Girem Colom, comença Paral·lel i arriba el km 40.

40?

40!!!!

Només queda un trosset de Paral·lel, ronda de Sant Pau (hola Xavi19), un trosset d’Urgell, un trosset de Sepúlveda i la recta final, però això suma 2 quilòmetres i 2 són molts. I a més, fa pujada. Girem a l’esquerra a Sepúlveda, el mític carrer que és l’últim. Aquest tram és d’un quilòmetre i es veu el final. Però sembla tan lluny… L’any passat vaig mirar tantes vegades la línia blava pintada al carrer Sepúlveda que em pensava que s’esborraria de tant mirar-la. Mirava la línia i pensava en els corredors en aquell últim quilòmetre, en l’esforç, en la suor, en els cors bategant, en els pulmons, en les cames… sí, aquesta marató l’havia visualitzat moltes vegades.

Cap al final de Sepúlveda he de reprimir un altre nus a la gola (ara necessito respirar). Veig el darrer revolt i em ve al cap molt clarament el tram que vaig fer l’any passat amb l’Albertbo: exactament en aquest punt el vaig deixar i li vaig dir “la línia d’arribada l’has de creuar tu sol”, perquè aquest honor només està reservat per als que s’ho mereixen. I penso: “doncs aquí estàs”.

La cridòria és impressionant. Paro el crono, em sobren 5 minuts. Miro endavant i veig a l’Homedferro, somric i aixeco els braços, ens abracem, algun singlot. Veig que estic molt sencer i no em reconec. Ens pengen la medalla, i a partir d’aquí tot és com un somni, ho veig tot com si estigués veient una pel·lícula, els retrobaments, les abraçades… ja està.

I no serà l’última.

3, 2, 1…

Avui hem fet l’últim entrenament seriós, 5 sèries de 1000m. He patit com un ruc, però m’han sortit uns temps bestials: 4:24, 4:33, 4:39, 4:41 i 4:57. A l’última sèrie ja estava destrossadíssim i hi havia una bona pujada (un pont) però tot i així m’ha sortit per sota de 5. Realment la cosa sembla que pinta bé.

Avui ha sigut un dia per parlar dels detalls logístics, com anar a Barcelona, sopar dissabte, dinar diumenge, tornar a Lleida, parlar amb altres companys d’aventura, etc.

Molts nervis però no crec ara com ara pugui anar millor preparat (suposo que de cara a la segona marató estaré millor encara). Estic molt satisfet amb l’entrenament i amb els últims resultats.

Segueixen anunciant pluja…

Queden 7 dies de nervis i de pocs entrenaments, suaus, perquè la fenya ja està feta, sigui molta o poca. Entrenaments que serviran per encomanar-nos els nervis i per fer-nos-els passar. 7 dies per fer una mirada enrere i pensar en els mesos que m’han portat fins aquí, que tot plegat va començar a finals d’agost quan preparava la marató de Donostia, i en el refredat que em va fer renunciar-hi. Avui hi penso i veig que va ser una bona decisió no córrer a Donostia, perquè avui estic molt més preparat que llavors.

Pensar en els molts companys amb qui he compartit més de 800km d’entrenament, en els quilòmetres que he fet sol gaudint del silenci o lluitant contra el fred. També he lluitat contra el sol a la cara i contra el vent. Pensar en les pedres del camí i com els meus turmells s’hi han doblegat obedients, soferts, sense lesionar-se.

Pensar en les rutes que hem fet, en les pujades a Gardeny, al turó de la Seu Vella, pensar que Lleida se’ns ha fet petita, que abans una “volta a Lleida” volien dir uns 7km, i ara són ben bé 16. Pensar en la Mitjana, el canal de Seròs, el canal d’Urgell, el tossal de Pedrós, la timoneda d’Alfés… Pensar en els camins que no coneixia i en els que queden per descobrir.

Està clar que una marató no és córrer 42km, sinó la suma de moltes setmanes en què ho fas gairebé tot pensant en un objectiu. I tot el que passa durant aquest temps… no té preu!

Aquesta és la lletra d’una cançó dels Gossos que es diu “A l’horitzó”.

Avui comença el compte enrere que tan he desitjat, parat el temps a la vorera avui m’he de decidir i no sé com anirà. I no sé com m’afectarà.

Deixaré que la carretera em guii els primers dies. No em farà dubtar de res, és la meva utopia. Farem un lloc de companyia amb els ulls ben nous, i amb compromís.

Ja veuràs com serà així, com t’omplirà per dins, has de deixar que actuï la màgia. Tingues sols un pensament, deixa’l caure a l’horitzó serà molt millor del que hauries imaginat.

Val la pena desitjar que vingui un nou despertar. He fet fora els pensaments que no porten enlloc i ara tinc l’espai i molta distància, i tot ho veig més clar, més viu, més ple.

Sóc capaç de decidir però mai el que surt de mi sembla que tingui prouta importància. No vull res més que ser com sóc, vull esperar que a l’horitzó hi hagi algú que m’escolti, que ens escolti, a tots.

Ja veuràs com serà així, com t’omplirà per dins, has de deixar que actui la màgia. Tingues sols un pensament, deixa’l caure a l’horitzó, serà molt millor del que hauries imaginat.