Polònia (el país, no el programa) ha dit que prou. Fa no res que van entrar a la Unió Europea, juntament amb 9 països més d’Europa central i de l’est, amb tot el que això representa d’esperançador per a la seua població: ajuts milionaris, facilitats per estudiar i treballar a l’estranger, estabilitat econòmica, reconeixement internacional, allunyament de Rússia i de l’època soviètica… El problema és que van entrar amb la destral de guerra alçada, exigint més poder de decisió, més recursos, en definitiva un tracte especial, sobretot pel fet que són el país més poblat (38,5M, 2007) dels 10 que van entrar a la Unió de cop.
Capitanejats pels bessons Kaczynski, es van mostrar ultraconservadors (com a mínim) i problemàtics, a l’hora d’entrar en una Europa que ja te prous problemes i que vol ser senyera de la modernitat mundial. Els polonesos han dit que prou, que prefereixen un capità més moderat, que busqui el creixement propi sense renunciar a la construcció d’Europa, i que ja en tenen prou d’anar amb faldilles fins als turmells.
La lliçó que en trec de tot això és que no s’ha d’identificar la població d’un país amb l’actitud del seu governant.
D’altra banda hi ha dos països que em provoquen mal de cap, Turquia ultranacionalista, on els seus joves han sortit al carrer “preparats per entrar en guerra” contra els kurds, i l’illa Suïssa ultranacionalista, que ja ni tan sols dissimula el seu racisme.
Que per molts anys es mantinguin fora de la Unió!
amb la calma 
Deixa un comentari