era jove, era berguedà

27 11 2007

He deixat passar un temps prudencial, he escoltat als pares del Josep Maria Isanta entrevistats a Catalunya Ràdio per l’Antoni Bassas. Ja han publicat la sentència que condemna als assassins traïdors i covards, no només al que va clavar la punyalada, sinó a tots els altres que, fent un cercle al voltant de l’agressor material, van impedir la defensa i l’evacuació de la víctima.

Per una vegada, la justícia tan criticada (amb raó) en aquest país ha dictat una sentència que ha satisfet a la família de la víctima.

Pel que es veu, la mare del que empunyava el ganivet és de lo pitjoret, per no dir que és, amb la seua actitud, una de les causes de fons que van portar a l’assassí a perpetrar el que va perpetrar. He sentit una conversa telefònica esgarrifosa al Telenotícies, entre l’assassí i sa mare:

-Assassí: Parece que hemos matado al hijo del rey en vez de a un subnormal.
-Mare: Pozí.

La covardia del que empunyava el ganivet és infinita, fins al punt que no té cap problema en dir davant del jutge que els que van clavar el punyal van ser els seus cosins (que ja estan complint condemna en un centre de menors), i que ell fins i tot va ajudar a la víctima a sortir de la baralla. Fem-li un monument.

Ara, aquest criminal i els seus sequaços han estat condemnats i la sentència és dura i els humilia, ja que posa per escrit la covardia amb què van actuar.

Va per la família del Josep Maria Isanta, espero que ja puguin dormir una mica més tranquils per les nits.

Aquest video va ser gravat 20 dies abans de l’assassinat, aquesta cançó s’ha convertit una mica en l’himne que recorda al Josep Maria Isanta.

L’ÚLTIM TIRABOL (Brams)

Era jove, era berguedà,
estava a punt de fer vint-i-tres anys,
s´acostava Corpus, se li veia
en els ulls encesos com
espurnes de Patum.

Mig poble deia que era un bon sagal,
l´altre mig que era un bordegàs,
i la noia que estimava no li fotia ni cas.

Dimecres de Patum vam quedar
a la barana però no s´hi va presentar,
en un revolt, amb el seu cotxe vell va deixar la pell.

Des d´un racó sentia els gegants,
la música acompanyava
unes llàgrimes galtes avall quan vaig tornar a la plaça.

Potser va ser la màgia de la Patum,
o la barreja de la cervesa,
però aquell fet per a mi no va ser pas una sorpresa.

Em va semblar veure´l arribar amb
el barret i el mocador nusat,
em va dir que Sant Pere té per costum deixar als berguedans
fer un darrer salt de Patum.

Amb una mirada de complicitat
i un somriure com tenia ell sol,
de bracet agafats vam saltar l´últim Tirabol.

Enllaços relacionats:


Accions

Informació

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: