ahir vaig somiar això

No sento el tret de sortida, no veig els amics ni els familiars perquè sóc lluny del principi i falta molt pel final. No sé en quines muntanyes estic, però em recorda al Priorat. Porto un dorsal amb un número, corro com una llebre saltant per l’herba humida, la terra vermella i les pedres.

Els núvols són gruixuts i foscos, sento el vent sobre l’herba, sento les meues gambades fermes, el ritme és irregular com el terreny, sento l’aire que entra i surt huracanadament dels meus pulmons, sento els batecs del meu cor com em ressonen a les orelles i marquen el compàs.

Una distància infinita em separa del corredor que tinc al davant i també del que tinc al darrera. Sóc lent en comparació amb els bons, però sóc més ràpid que els que no acostumen a córrer. Competeixo amb mi mateix, estic ben acompanyat. Ho aconseguiré si em venço.

Sento un tro, el vent s’intensifica i cauen les primeres gotes. Cauen més llamps. La pluja em renta la suor però m’embruta els keds. No fa fred, és una tempesta d’estiu, però no puc continuar la cursa.

Hi ha un refugi, de pedra i fusta, m’hi acullen. No puc parlar, no he recuperat l’alè. Em donen brou en un got. Encara vaig xop però no fa fred. Em quedo sota la porxada, se sent caure la pluja sobre la fusta. El camí per on he vingut s’ha convertit en un torrent. Sento l’olor de l’herba mullada. Arriben més corredors, cares conegudes, rialles.