can punyetes

Inauguro la secció… amb molt de gust (clonc!)

Cada divendres un restaurant. Això no vol dir que la resta de dies no pugui comentar-ne d’altres. Els divendres, segur.

Comencem. Can Punyetes és conegut a Barcelona, ja me l’havien recomanat a la fenya anterior i les companyes actuals n’havien sentit a parlar. N’hi ha tres a Barcelona, un a Sabadell, un a Figueres, un a Sort (!) i tres a Madrid. Nosaltres ahir vam anar al del carrer Marià Cubí 189 (mapa), cantonada amb Amigó, al costat d’on treballava abans. Em pregunto com és que no hi havíem anat llavors (potser el menú de migdia és massa car? A la web no hi diu). És un restaurant català, rústic, de carn a la brasa i vi de la casa en bóta.

Entrem en un local vell, que a primera vista sembla petit (no ho és, hi ha més sales), amb molt de xivarri, molt de fum i una brasa davant nostre d’on surten patates al caliu i carxofes. Prenem unes Moritz ben fredes mentre esperem taula, que van entrar… buf… amb lo assedegat que estava… perquè jo, els sopars de dijous me’ls guanyo, eh! Ahir sense anar més lluny vaig anar a córrer fins dalt de Montjuïc. Em vaig hidratar bé en tornar a casa, però a 2/4 d’onze ja tornava a tenir molta sed. Listen to your body…

Per gran alegria nostra, ens comuniquen que només hi ha taula a la zona de no fumadors. Perfecte! Passem per diverses sales plenes d’alegres panxacontents i a la zona sense fum, per primer cop, sentim l’olor del menjar. I quina olor! La brasa, el pa amb tomàquet… El Rubén es demana una torrada d’escalivada i anxoves i jo una torrada de pernil. La primera mossada ens transporta als dos a un regne de plaer i decidim prendre’ns-ho amb calma, assaborint. Encara tenim cervesa, si no suposo que haguéssim demanat el vi de la casa, per tant no puc opinar.

De segon, crec que la vam cagar, vam demanar tots dos assortit de botifarres (una de normal, una de negra i una “aragonesa”) que estaven molt bones però no excepcionals, acompanyades per patates al caliu, al punt. Segur que haguéssim gaudit molt més amb qualsevol altra carn: guatlles, conill… però jo no tenia ganes de “treballar”, era tard i hi havia gana.

De postres vam tornar a coincidir, la crema catalana de les altres taules no em va semblar res de l’altre món i va guanyar la mel i mató (a la carta en castellà hi deia “requesón y miel”), que estava bu-ru-tal. Talladet descafeïnat i a dormir, que demà el despertador sona igual que cada dia.

En resum, després de tant japonès, mexicà, egipci, italià, vegetarià… (molt bons tots) però ja tocava una mica de cuina tradicional catalana. Entra directe i per la porta gran dins la categoria de lloc de confiança on saps que no t’equivocaràs. És el lloc on portaria als meus pares. Això sí, s’hi ha d’anar sabent quin tipus de lloc és: rústic, sorollós, guarrillo.

Vam sopar per 25€ cadascun.

Enllaços relacionats:

• Restaurant Can Punyetes