El 16 de març (“del 2008, claro”) el NY Times va publicar un article signat per la corresponsal a Espanya Victoria Burnett sobre la dificultat de la comunitat musulmana de construir mesquites a les nostres terres. En l’article apareixem com una societat que té por a l’allau d’immigrants musulmans i que prefereix que no es construeixin mesquites, en contrast amb la societat americana que (recordem-ho) està formada íntegrament per immigrants, primer europeus, i després de la resta del món. L’article es centra en Lleida, per les recents polèmiques sorgides arran de les decisions de la Paeria respecte a cedir un terreny al polígon per construir una mesquita (que haurà de pagar la comunitat musulmana).
Tot i la meua coneguda simpatia pel món musulmà, no vull parlar de la polèmica per les mesquites, el que m’interessa és que el NY Times parli de Lleida. Vull saber com ens deixa, i quina impressió pot tenir de Lleida un lector americà després de llegir l’article. M’interessa saber si amb els tòpics toreros ja en tindrà prou o si farà treball de camp i intentarà plasmar les impressions que li ha deixat el lloc. Ja us avanço que serà lo segon.
Per començar, destaco que la periodista fa servir el nom oficial de la ciutat, Lleida. Això ja és molt. De vegades quan parlem en una altra llengua no sé per què tendim a dir el nom de les coses en castellà, com si un alemany ens hagués d’entendre millor. A més, la situa com a part de Catalunya, i hi ha referències al seu govern autònom.
La primera frase que parla de Lleida és per definir-la breument, us la tradueixo:
Lleida, una pròspera ciutat medieval al nord-est d’Espanya, envoltada de camps de fruiters que atrauen treballadors immigrants. Gelada a l’hivern i asfixiant a l’estiu, la congregació musulmana ha crescut fins als 1000 practicants.
Cal tenir en compte que aquí gairebé totes les ciutats i pobles són com a mínim medievals, en canvi als Estats Units, formats fa 200 anys, no saben què és això fins que no van a Europa o a Asia. Per això ho especifica.
Després de passar ràpidament de la reconquesta a l’onze-M per posar al lector en situació, parla amb el Paer en Cap Àngel Ros:
La realitat d’aquest país ha canviat més ràpid que la d’altres països. Un procés que ha durat 30 anys a Itàlia o França aquí ha trigat 10.
I seguidament torna a parlar de Lleida, respecte a aquest procés de canvi:
Lleida n’és un clar exemple: La catedral de la ciutat, del s.XIII s’alça des d’un turó fortificat sobre unes planes que produeixen la meitat de les peres i les pomes d’Espanya. Aquesta ciutat ha atret una riuada d’immigrans, avui dia són gairebé una cinquena part dels 125000 habitants, comparat amb el 4% l’any 2000. Una quarta part d’aquests venen de països musulmans. El divendres, dia de pregària pels musulmans, ha substituït el dissabte com a festiu en moltes granges locals.
La veritat és que estic molt satisfet de la breu definició que la periodista fa de Lleida, objectiva i actual, sense tòpics ni frivolitats. Potser som nosaltres els que hem de començar a veure Lleida com el que és o com el que volem que sigui, i no com el que ens pensem que és.
Enllaços relacionats:
- Article complet del New York Times.
amb la calma 
Deixa un comentari