Un dels pocs luxes que em permeto és el que anomeno “dimecres japo”, i consisteix en recollir una safata (ai no, que es diu hostessa) de sushi en un restaurant japonès i menjar-ho amb la calma al pis amb una Moritz ben fresqueta.
Dimecres és dia de gimnàs, això vol dir que primer toca guanyar-se el sopar amb un bon esforç i després passar per la sauna, cosa que millora enormement el meu estat d’ànim. A la sauna, els habituals fem tertúlia literària i cinèfila. Poca broma. Quan ja estic preparat físicament i mental per al ritual, passo pel restaurant Kirin a recollir la teca.
El sushi consisteix bàsicament en una rodanxa d’arròs blanc, folrat amb algues, i un farciment que pot ser peix (salmó, tonyina, gambetes) o vegetal (alvocat, etc). La rodanxa es suca en salsa de soja i es pot acompanyar per la infumable mostassa picant anomenada wasabi i encenalls de gingebre.
Al meu barri hi ha una infinitat de restaurants japonesos, és una exageració, de vegades n’hi ha dos a la mateixa vorera. N’hi ha de molt cars i d’altres de més justets. Evidentment no els he tastat tots, però uns quants sí, i de moment al Kirin és on fan el sushi que m’agrada més. Només és un bufet cutrillo, d’aquells de platets en cinta giratòria, però els aliments són molt frescos i l’arròs del dia, cosa que en altres llocs no poden dir. I és dels japonesos barats.
Però darrerament he canviat aquest costum. Fa cosa d’un mes que l’Urtxu i jo vam descobrir el restaurant àrab-grec Albarakah, molt i molt a prop del pis. És de lo milloret que hem tastat en cuina del mediterrani oriental, i els preus estan molt continguts. Tenen el mateix que en molts altres àrabs, però molt bo, es nota que ho fan amb carinyo. La cuina a la vista, per cert, i s’hi respira bon rotllo. Són amables de debò.
Doncs fa dos dimecres em disposava a executar el meu ritual “dimecres japo” quan vaig pensar… “i si fan menjar per emportar a l’Albarakah?”. Em van dir que si, i vaig demanar un cous-cous amb vedella. Perill! Què bo que estava… al sushi li ha sortit un competidor pels meus dimecres al vespre.
El cous-cous en essència és un plat d’aquells de “posa-hi tot el que et sobri al rebost abans que caduqui”, com ho són les escudelles i les paelles. Sobre una base de sèmola al vapor i verdures bullides s’hi pot afegir carn, normalment de pollastre o de vedella (no crec que sigui una bona idea posar-hi porc, encara que no hi hagi cap musulmà a la taula).
Ahir dimecres vaig provar el de pollastre. El cuiner em va fer esperar una mica, i es va excusar dos vegades dient “tenia cous-cous d’ahir, però he preferit fer-te’n de nou”. S’agraeix!
El desenllaç del combat? No diré que hi ha hagut un empat, però aniré alternant.
Títols alternatius per aquesta entrada:
- sushi versus cous-cous
- del japó al mediterrani
- els petits luxes són la sal de la vida
Més informació:
amb la calma 
Deixa un comentari