la muntanya

12 06 2008

Primer, una mica d’ambient, Temps o Rellotge, de Sanjosex:

Aquest cap de setmana he fet una cosa extraordinària a la muntanya. La muntanya representa moltes coses: bellesa, natura, esforç… a mi per exemple em recorda que som formiguetes.

Monteixo

La gent de la muntanya se suposa que és més dura, més resistent a les malalties i a la intempèrie. Se suposa que tenen millor salut, i que quan van mal dades són capaços de sobreviure sense les comoditats urbanes. A la ciutat, quan alguna peça de l’engranatge falla, tot deixa de funcionar, i els últims mesos han anat fallant les peces una rera l’altra: electricitat, transports públics, aigua, transport de mercaderies. Què fallarà el mes que vé? Per a quantes coses no estem preparats?

La muntanya ens posa a tots al lloc que ens pertoca. Dissabte vaig aconseguir pujar un desnivell de 1600m en menys de tres hores, perseguit per l’ombra de la posta de sol, i si ho vaig aconseguir no va ser per l’entrenament específic de les darreres setmanes. No va ser per portar la roba i el calçat correctes. No va ser gràcies als crits d’ànim dels amics (bé, això últim una mica sí).

Si ho vaig aconseguir va ser perquè la muntanya ho va voler.

Un vent una mica més fort i l’entrenament hagués fet figa, una mica de pluja i la roba hagués sigut insuficient, una nevada i estem perduts, una tempesta… escombrats com formiguetes. La solidaritat hagués sigut l’única sortida. En Joan, de l’organització, va cuidar de mi i de dos corredors perduts més durant el descens, i de fet va arribar al poble ben fotut dels genolls.

A la muntanya aflora el millor de nosaltres. L’ambient que es viu en una cursa de muntanya no té res a veure amb el de curses planes. Hi ha gent que ho sap molt bé això.

Entrega de premis, per mi només dos protagonistes: un noi de 77 anys…

…i uns voltors, que fent una exhibició de vol ras van deixar ben clar qui mana aquí i qui està només de pas per aquestes terres.

Lo fotut arriba al vespre, en arribar a Barcelona. Ja no ho puc suportar més. Adéu, Barcelona. La vida és massa curta per gastar-la fent la feina equivocada.

Potser no és la feina equivocada, però sí el lloc equivocat. Me’n vaig, això no hi ha qui ho aguanti. Barcelona viu en un fràgil equilibri, necessita reformes estructurals, però no és la meua guerra. Catalunya té 1000 anys, fa 1000 anys segurament Àreu ja hi era, i pel Monteixo 1000 anys no són res. Barcelona també té més de 1000 anys, però què quedarà de Barcelona d’aquí a 1000 anys? Just davant d’on treballo hi viu un arbre enorme, que no creu en els obstacles i ha estat capaç de créixer més enllà dels barrots de ferro.

La natura sempre guanya.

Un parell d’enllaços:

  • Fotos del Marc.
  • Web de la Cuita el Sol, on hi trobareu classificacions, fotos i videos.

Accions

Informació

2 responses

12 06 2008
Enric

Deixes Barcelona?
Vens a Lleida?
Podrem preparar Donosti i anirem a jalar junts?!?!

Si tornes, benvingut. Si no, bé, sempre ens quedarà… la http://www... i els caps de setmana (Paris es lluny i fred i gran i car i ple de gabatxos). I Templers.

La cuita al Sol, enveja. I el teu post… també.

Gracies, templer.

13 06 2008
Kaiser

Almenys ara tinc clar que he d’orientar els meus esforços a tornar a Lleida, el quan i el com no els sé, però serà molt aviat.

Cada cop que llegeixo un missatge al fil del “last minute” em sap greu no estar a Lleida…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: