una torre, moltes històries

30 09 2008

Has participat en la torre? Estaves a plaça? T’ho han explicat per telèfon?

Comparteix aquí (mitjançant els comentaris) com ho vas viure, què vas pensar, alguna anècdota…

Començo jo:

Després del caos en què es va convertir el folre, vaig baixar com vaig poder, la cridòria era impressionant… Em vaig abraçar a un dels Capgrossos que em deia “és com si fos una mica nostra!!!”, realment se’ls veia molt feliços. Em costava molt caminar entre la gentada que va fer petita la plaça Paeria. La gent no parava d’aplaudir i de celebrar-ho. Mon pare estava a prop i ens vam abraçar. Jo respirava fort i a ell li tremolava la veu…

Vull sentir la teua història!


Accions

Informació

10 responses

30 09 2008
JosepT

després d’unes quantes visites esperant llegir alguna resposta, m’atreveixo a començar jo!

Tancant-se pinyes:

Era el nostre torn, de camí a la meva posició unes paraules del capo encoratjant-me : “josep, ( nosequé) això pesa molt..”
buff….ens agafem baixos, els nervis a flor de pell, tancant els ulls, obrir-los, observar la gent del rotllo, alguns que ja estan mans avall et miren , ens mirem, i ens desitgem sort sense obrir la boca per que hi ha complicitat, la complicitat que signem amb la mirada. (que rosa ha qedat)

Segons dalt!:

El Marcó que es col·loca a la rengla que mira l’ajuntament, la nostra rengla… comença a remenar els peus i troba posició. Mentrestant, es col·loca l’Alvaro, d’agulla …

Resta del folre, Amunt!

Ja hi ha molts peus, rectificacions, però molt poques comparant l’any anterior. Es nota que tenim un peu de puta mare i molt bona pressió física. Eps, que puja el Ruben!

Gralles i amunt!

Es col·loca el terç, el quart, corregeixen i sonen gralles….ja va de veritat! A partir d’allà els records comencen a minvar, comença a haver-hi bastant de pes, per uns moments ens anem cap a l’esquerra, però demanem pressió i aquesta correspon. Deuria ser a l’entrada de dossos quan des d’allà vaig sentir que s’assentava.

Sona l’aleta!

Ostres…des de que noto que s’assenta el pes, lo poc que recordo és com els grallers refilen el toc de l’aleta, vaig fotre un crit d’alegría! jo i pràcticament tothom.. i recuperant la serenor, s’em escapa un crit : CALLEU CONY!!! APRETEUUUU! jajaja… L’estàvem descarregant! INCREÏBLE…!!! Des de que es carrega fins que surt la gent del folre, la veritat és que no vaig notar pes, hi ha haguet castells molt més sofrits que el d’aquell moment…. a partir d’allà, sé que vem començar a abraçar-nos amb tot Déu, potser 2 vegades amb el mateix sense tenir-ho present, busco al Rubén, per que el tio hi ha cregut moltíssim en aquest castell, més que servidor (ho reconec) però veig que parla amb l’Angel Ros, i això em talla, sabia greu tallar el moment, però a la porta de Paeria el felicito com cal. Abans ho havia fet amb d’altres, entre ells, amb el millor baix de la colla, el Vila, amb el Marcó, el Marc Feixas, crosses…..es que inclós m’hagués abraçat un per un amb els de malva del costat!!! jejeje

Sense allargar-me més, torno amb el que pràcticament he començat, la frase del Ruben advertint-me sobre el pes de la torre de 8…. Sincerament, m’hagués pesat molt més no haver-hi anat allà sota ! MOLTES GRÀCIES A TOTS!!!!! VISCA ELS CASTELLERS DE LLEIDA!

30 09 2008
samuel

Dissabte a les 20:00 anem a visualitzar la torre. La Banda Municipal de Lleida hi fa un concert. Toquen la banda sonora de Pirates del Carib. Això és una senyal claríssima. Pell de gallina. Toquen també “We are the Champions”. Aquestes notes, penso, quedaran impregnades a les parets de la Paeria i demà, tornaran a sonar.
(…)
Abans de començar, estic dins l’ajuntament assajant el folre. Sé que a plaça hi ha molta gent (Blanca, Núria, Marc Garcia, Lluís, Pau, Sònia,…) que no he saludat després del 4d8. En sóc conscient, però hi ha feina. Recordo haver dit en quadrar el 4: molta tranquil·litat! Mentre es munta la torre, faig un passeig impossible per les quatre puntes de la creu. La que apunta cap a la paret lateral està molt torta. La rectifico, mentre un de Capgrossos em diu: Molt bé, estava massa torta! Jo però, he de seguir a la meva.
Em col·loco a la meva posició (cantar una torre té la part bona que no et cal moure: et poses allà on mirarà la canalla i ja està) i es tanca la pinya. Els malves es fan els romancers però finalment entren.
Vaig cantant la pujada del folre ordenadament. Li recordo al Ribes que ha de fer l’escaleta. Faig esperar el Rubén, entren terços. Pregunto. L’Urtxu aixeca el dit polze sense desviar la mirada dels ulls del Marc. Tot el folre dalt, darreres indicacions: apuntalats sense repenjar-se, força de braços, un peu davant i l’altre darrera. El Carles s’avança, però arriben els quarts bé i es col·loquen. Torno a preguntar. Estan bé.
Quints, amunt!! La Laia i l’Ari em miren: estan superpendents de la meva ordre. Dosos, amunt. El mateix amb la Raluca i la Lucía. Els dosos estan darrera l’alçada dels quints; Raluca, amunt! Passa per quarts; Lucía amunt. Canvio el gest: enlloc d’aixecar el dit, perquè no sembli que estic exigint o manant i per suavitzar l’ordre i donar confiança, aixeco el braç amb la mà en posició horitzontal (no ho havia fet mai).
Dosos col·locats. El silenci aguanta. Entra la Raluca. El tempo és perfecte. Em conec la torre de set a la perfecció. Demano a la Lucía tranquil·litat i a poc a poc. Quan ja té el peu esquerra a la faixa, la Laia fa un cop de maluc. Penso, per aquesta rebrincada, que tan sols la carreguem. Es torna a col·locar bé. Ho tinc claríssim: la descarreguem!
La cridòria és espectacular i ensordidora. Deixo de donar instruccions. Si jo em sé la torre de set de memòria, què dir del tronc? Només em surt dir: a poc a poc,… a poc a poc,… fins que els dosos arriben a la pinya. El Fraret treu una mica el cul. És clar, és la senyal que està de collons! Surten els quints. El Ruben es posa la mà al front,…QUÈ HEM FET?? Durant la cercavila prèvia, em deia: tot un any esperant aquest moment, per què ja ha arribat? Doncs ha arribat per a poder demostrar que la tossuderia té la seva recompensa. Em costa molt reaccionar. L’estat de xoc no em deixa ni plorar. Però finalment surten les llàgrimes.
M’abraço amb tothom! Molt especial l’abraçada amb la Blanca. Tremenda abraçada amb l’Urtxu!! Igualment amb el Pau Oliva, el pare (Paton), el Kaiser,… el Marc no el veig fins més tard.
Sant Miquel és màgic, la plaça de la Paeria aquest dia té un nosequè…
VISCA ELS CASTELLERS DE LLEIDA!!!

1 10 2008
Marc

S’acaba de descarregar el quatre de vuit. És l’hora. És aquell moment en que vols que passi despresa però que no arribi mai.
No se ni veig que fan les altres dos colles…
L’Àlvaro i el Palau comencen a cridar noms i a col•locar a gent. Jo no veig ningú. Intento pensar només en el que he de fer jo. Estar tranquil, mantenir les espatlles horitzontals i quietes i fer per manera que el quart (quart!!!) estigui lo més còmode possible.
Es tanca la soca. Miro el rengle i està ben recte. Tot va bé. M’abraço al Txutxi, fort, una abraçada sentida, suposo que té tants nervis com jo. Se’m va acostant l’hora.
La part que més em neguiteja es la pujada dels terços. No estic avesat, no hi tinc practica i no em trobo segur fent-la. Penso que em puc fotre de lloros amb facilitat…
A sobre, han canviat el primeres mans que portava habitualment i en lloc del Txús, ara hi va el Manel Ribes. I si no fa bé l’escaleta? I si caic mirant de posar-me damunt del segon? Aix! Quines cabòries…
Quin silenci…
Contraforts, Agulla, crosses, primers vents (minivents Oriol ;) ), primeres… és l’hora.
Poso el peu damunt la soca i alguna cosa ha canviat. Això no belluga. Normalment, quan pujo damunt la soca, es genera un moviment com el que generen les onades del mar, i tot balla. Avui la sensació és d’haver pujat un terraplè! Faig un parell de passes fins que m’incorporo i arribo caminant, i no de quatre potes) fins al primeres que ja està preparat fent-me l’escaleta.
Quin silenci…
Espero l’ordre d’en SamU. Visualitzo a l’Urtxu, que deu d’estar igual que jo just al davant, però encara no l’he vist. Ens mana pujar. Vinga Marc! Un peu a la cuixa, l’altre a l’espatlla, un esforç i peus col•locats a les espatlles del segon. Respiro. Tot ha anat bé.
Per primer cop veig la cara del Ruben.
Què toca ara? Ah si! Col•locar bé els peus. Quin silenci! Peu esquerra correcte, el peu dret no cap entre el segon i la crossa. Decisió ràpida, peu pla i els dits que toquin el cap de la crossa. Deu meu, quin silenci, alguna de grossa deu d’estar a punt de passar!
El primeres m’agafa una mica per sota del cul, sembla que no hi arriba ben bé, patirem…
Comença a pujar el folre, vents, laterals, segones … A veure. Fem un repàs ràpid de com em trobo. Primeres justet, laterals un molt bé, l’altre haurà de treballar, vents doncs depèn de si el Marco s’acaba de posar o no…
Quin silenci…
Sento al Sam(U) que pregunta com estem, i no em surt pas de dir res. És el capde que aixeca el dit polze de la seva ma esquerra per dir: tot bé, endavant!
Ostia! El Carlos comença a pujar! No he sentit pas, quarts amunt! Doncs au, em vingut a jugar, doncs juguem!!!
Les espatlles planes i ben recte, les espatlles planes i ben recte, les espatlles planes i ben recte…
Veig els ulls de l’Urtxu. Bé, de fet veig el fons dels ulls de l’Urtxu. Les seves espatlles aixecades, fent pressa amb el colls els peus del seu quart. Noto l’estirada del meu quint, alhora que l’altre arranca i comença també a pujar. Pateixo pel meu peu dret que està damunt del cap de la crossa. La torre se’n va cap a la dreta. El lateral m’apreta. Tot a lloc.
El silenci es trenca, i es comença a sentir aquella remor provocada sense cap mena de dubte per lo amunt que deuen d’estar ja les petites. No les he vistes pujar.
Les espatlles planes i ben recte, les espatlles planes i ben recte, les espatlles planes i ben recte…
Refila la gralla! Va!!! Aixeco espatlles. No tinc ni idea de com estic de cames, però durant no se quants segons, no vull que allò es mogui lo més mínim
Les espatlles planes i ben recte, les espatlles planes i ben recte, les espatlles planes i ben recte…
Un so completament eixordador em diu que l’hem carregat. Mare de deu com aplaudeix la plaça! Quina cridòria! Quins crits. Ja fa estona que no sento al Sam(U), però per sensacions que percebo, això va bé!
Seguim, per favor, la vull descarregar!
Les espatlles planes i ben recte, les espatlles planes i ben recte, les espatlles planes i ben recte…
Sembla que hagi de venir una seca, l’estem esperant, per la cara del Ruben, veig que la podrem parar, tenim corda, si més no, ens ho pensem.
Veig la Laura que baixa per les espatlles de l’Urtxu. I la canalla? I si ja han sortit els quints… és que ja l’hem feta! L’hem feta!!!
Surten (o salten) els quarts i el folre es desfà. Intento sortir d’allà dalt, però no se com. No em vull tirar, no vull saltar, hi ha gent a sota! No puc fer, per més que ho intento, moure’m amb soltura, fins que al final desisteixo, crido, aixeco els braços, aplaudeixo, torno a cridar, fins que algú em diposita al terra.
Abraçades, cops a les espatlles, més abraçades, crits, salts.
Estic emocionat. No m’ho puc creure. Això és el que fa que no em caiguin les llàgrimes. Experimento una sensació com feia temps que no tenia. La primera marató que vaig fer, en acabar, tot i emocionar-me soberanament, tampoc vaig poder plorar.
Veig la gent com m’abraça, em besa, em festeja. Jo els hi vaig contestant que gràcies, i m’agradaria dir-los-hi que gràcies a ells! Però és una utopia intentar-ho. Durant una estona no toco terra, em porten d’aquí cap allà. I jo, com sempre, busco les sabates…
Saludo a tots els que trobo i puc, curiosament no trobo a ningú del tronc. Prenc les sabates i miro d’entrar a la Paeria mentre sento de fons l’orgull bordeus…
Bec aigua. Feina feta.
Primera reflexió: m’han robat la torre folrada. No l’he gaudit. No l’he viscuda! Ha anat tot molt, massa, ràpid.
Segona reflexió: el tossut de l’Urtxu se’n ha sortit, ha sigut pacient, ha anat treballant, i ha aprofitat al màxim les opcions que hem tingut.
Tercera reflexió: QUE HEM FET????

1 10 2008
Llorenç

Estic excitat. Gens nerviós, però molt excitat. Tinc ganes de pujar. Vaig donant ànims a la gent de folre i tronc que tinc a la vora, just a la porta de la Paeria. “A tope eh! amb un parell de collons!”, els hi vaig dient a tots. La soca es va tancant. Faig saltets per intentar rebaixar la tensió dels meus músculs, però no serveix de massa. Vaig al Jesús, el segon a qui li faig de contrafort, i li dic: “Jesús, que tu estiguis bé; si t’has de cagar amb algú t’hi cagues, i ni que m’hagis d’anar rectificant el pit cada 5 segons, fes-ho, però has d’estar bé!”. No el veig gens nerviós, i això m’agrada. Em giro cap a la soca altre cop, hi ha molta gent. En aquest moment em recordo a mi mateix fa un any: era la meva primera diada amb camisa i gairebé no sabia el que havia de fer, qui m’havia de dir a mi que un any després faria de contrafort al folre de la torre….

Puja el Jesús. Es col·loca. El Marc em fa l’escaleta i m’aixeco per veure com estan les rengles i els segons. La rengla perfecta, rectíssima, el segons un pèl girats, sort, perquè crec que no seríem capaços de fer una torre amb els segons encarats perfectament. Pujo a la soca i camino fins al segon. “Amb un parell de collons eh Castellers!” crido, l’hem de descarregar!! Miro a la dreta mentre em col·loco i veig a l’Herre (Capgrossa i cap de tronc d’Arreplegats) que em mira i s’assenyala el costat del cap amb les dos mans: concentració i seny, em vol dir. Pujen crosses, m’agafo amb l’Huguet i es posen dins. Hi han capigut bé, el nucli té bones mides, la soca no es mou, tot pinta molt bé. Puja el primeres i es prepara per fer l’escaleta. Terços, amunt! Deu ni do com puja de finet el Marc… una mica més i em tira. Recol·loco el peu dret, però l’esquerra es manté a l’espatlla del Massot. Espero no putejar-lo massa… Tot el folre ja és dalt. Em miro els laterals pequè agafin a la mateixa alçada i rectifico al Juanes perquè faci d’agulla al Marc. Està tot bé.

Sento gralles, això va en serio. Estic molt i molt còmode. Vaig rectificant el peu dret, ara a l’espatlla del Massot, ara apalancant-me al darrera, seguint les indicacions de pit del Jesús. Demano al Manel una mica menys de pit, però arriba justet al terç, així que hauré de treballar enrrera, però estic molt còmode. Miro a la dreta i veig a la Rava (capgrossa) que em mira i em somriu, la cosa va bé. Refila la gralla. Ja?? Però si acabem de començar!! Sento el Torreño cridar, però no l’entenc. La Plaça està com boja. Concentració, l’hem de decarregar!! “Manteniiiiiiiiiiim! Manteniiiiiiiiiiim! Manteniiiiiiiiiiiim!” L’Álvaro, indubtablement. És l’únic que puc entendre entre tanta cridòria. Miro altre cop a la dreta. La Rava té una rialla d’orella a orella i aplaudeix com boja. Va molt bé, segur. Esbufego llargament, no m’ho crec. Miro els laterals, i se’ls veu molt segurs. Miro amunt, a l’altra rengla, i veig baixar la laureta. HO HEM FET!!! Tot el folre crida! ” SÍÍÍÍÍÍÍ!!!! SÍÍÍÍÍÍÍ!!” és lúnic que puc cridar. No m’ho crec.

Torno mirar a l’altra rengla i veig com quarts i terços fan de Falconers: s’han soltat i estan fent senyals perquè la plaça es torni boja, més encara. L’Urtxu es queda blanc com el paper amb la mà al cap durant uns segons, penso que li agafarà alguna cosa i es desmaiarà allà mateix. El Marc intenta baixar però no veig que se’n surti massa, les crosses intenten sortir de sota els segons, el Manel m’estira enrrera, la plaça crida, el folre crida, la soca crida, tothom està com boig, i jo només faig que bramar. El Marc cau damunt la crossa i intento ajudar-lo a posar-se d’empeus, però jo també caic, agafat a la Laia. Intento aixecar-me per continuar cridant “Sí! Mecagon Déu” SÍÍÍÍÍÍ!!!” , però no és fàcil.

Decideixo baixar i al primer que em trobo és al Raul. Se’l veu com enrrabiat, aquella ràbia de dir: ho hem fet joder, ho hem fet, amb un parell de collons! M’abraço amb ell i comença la bacanal d’abraçades, crits i petons amb tota la colla, fins i tot amb gent amb qui no havia parlat mai, però és igual, ho hem fet tots, des de l’anxeneta a l’últim cordó, tots estem contents, tots ens ho mereixem, tots hem treballat per igual, tots hem de sentir igual d’orgullosos.

L’Hem descarregat! L’HEM DESCARREGAT!!!!!! L’HEM DESCARREGAT JODER!!!

1 10 2008
Blanca

Una perspectiva de lleidatana no castellera:

La prèvia de la torre es podria remuntar a fa més d’un any, així doncs és normal que diumenge 28 estigués nerviosa, clarament neguitosa.

Sabia quin era l’ordre dels castells… sabia que era el moment però tot i així no m’acabava de creure que fos veritat que estiguéssiu tirant amunt i que jo pogués veure-ho…
Tot va ser molt ràpid, per mi tot sortia perfecte … estava al·lucinant de la concentració que estàveu mantenint.

La Lucia va fer l’aleta i des d’aquell moment les meves mans no van poder deixar el meu cap, estava contenta, emocionada, al·lucinant… No n’era conscient però fins i tot m’estaven caient llàgrimes … abraçades i més abraçades… volia cridar: VISCA!!!!!!!

MOLTES FELICITATS!

1 10 2008
Oriol

L’estiu i algunes actuacions interessants i compromeses ja havien passat. Tot deixant-nos una bona sensació amb el 4d8 camaleònic, acceptant canvis.

Havia arribat el moment, després d’un quatre d’aquells que fan embeja…atenció un de la Joves (i no una) em diu tio heu pensat de posar-hi un pis mes?, arribava el moment esperat per a tots.

Després de la meva marxa de Lleida, algunes persones de la Colla m’havien dit que comptaven amb mi per fer el 2d8f i que em rumies que volia fer. Si plegar llavors o seguir militant a les seves files. Això implicaria venir gairebé tots els divendres a Lleida, però el que semblava que seria un gran sacrifici als pocs dies va esdevenir de nou un plaer. El plaer de retrobar-me amb la meva segona família. Aprofito aquí i ara per agraïr a tots aquells que m’han acollit desinteressadament als seus domicilis per poder tenir el plaer de treballar i lluitar aquesta torre.

Havia arribat el moment, era el moment. amb una ma tocant el capgross que m’anava a fer l’escaleta, vaig sentir l’ordre de: vents amunt!. Tot i que el cor no em bategava tan ràpid com l’any passat, déu n’hi dó el formigueig que tenia a l’estomag, el mateix amb el que m’havia desvetllat a les 8 del matí d’aquell gloriós dia. Un cop agafat a la cama dels terços vaig notar com tot el folre venia al darrera. Per mi la carregada va anar molt ràpida, llavors es quan pensava que perquè més vulgues…que no es trenques siusplau!!!Mentrestant, cap avall i apretant tot alerta per si venia algun cop des de dalt. No vull posar-me medalles però quan la vam carregar no vaig poder cridar ni riure…nomes vaig dir un sí! i vaig seguir apretant, el meu cos començava a notar sensacions d’emoció com mai havia sentit abans. Ensec vaig sentir les paraules de l’Àlvaro: para això,para això…. En notar que el pes lateral afluixava vaig permetre’m el luxe de mirar amunt (mal fet) però només un instant, llavors ja vaig veure com baixava la Laureta i el Xavi….l’haviem descarregat!!…Només vaig poder cridar un SÍIIIIIII amb una veu que semblava estripar-se…..llavors tota aquella espera, tot aquell esforç, el treball d’anys….l’emoció em va desbordar. No podia riure ni cridar, només plorarava i plorava, mai abans un motiu de felicitat de tots els viscuts al llarg de la meva vida m’havia provocat un estat similar. Plorava a pulmó viu, amb sentiment, tot sabent el que haviem fet plegats. El que estava vivint la colla en aquells minuts després de la descarregada és el més meravellós dels sentiments que pot sentir la condició humana, una cascada de felicitat, com si un riu d’endorfines estigués recorrent el cos.

Un cop vaig baixar de la soca com vaig poder, (encara no se ni com) i en veient el que deixava endarrera, els plors d’alegria es van unir amb els plors de pena a l’adonar-me que no podria assolir una nova gesta com aquella l’any vinent en aquella plaça bestint la camisa bordeus. Tot i això era feliç, molt feliç perquè sabia que encara quedava el Concurs i qui sap si alguna diada més. Em vaig asserenar una mica i em vaig eixugar les llàgrimes amb la camisa. Just en aquell percís instants recordo el Brotons donant-me la ma i felicitant-me. Li ho vaig agrair encara amb la veu trencada.

Aquesta setmana a la feina, amb la torre de fons de pantalla a l’ordinador, intento reviure aquell magnífic dia, que recordaré tota la meva vida.

Avui he pujat a estendre roba i, des del terrat estant, he posat la mirada a l’horitzó, tot buscant la direcció de Tarragona. Ho hem de repetir, ho hem de repetir,afegint-hi ara el 3d8 i el pilar de 6.

Ens veiem tots els que erem a plaça a l’assaig especial de divendres!.

2 10 2008
Urtxu

Durant la meva llarga estança a Barcelona, varen ser molts dimarts que sol o acompanyat, i seduït per aquesta colla que admiro tant, els Capgrossos, i per la necessitat de satisfer el mono casteller durant la setmana, agafava el cotxe direcció Mataró. De mica en mica, s’establia una relació intensa amb aquesta gent tant sana i tant acollidora. L’interès per la torre de vuit em va despertar al 2005 quan en Jordi Marcó era Cap de Colla.

I com es munta un dos de vuit amb folre?

No se pas que devien pensar els blaus. Quan formulava aquella pregunta imaginava que en uns anys, si la gent de la colla responia, hauria la possibilitat de gestar aquesta torre. Però en aquell moment, el que calia era saber quanta gent hi anava al folre, com es col•locaven la gent de la soca, què diantre eren els portacrosses de dins, o els portavents, quin era l’ordre de pujar el folre, com havien de ser les crosses i a on posaven els peus, qui aixecava braç i qui no, i un llarg etcètera de qüestions que assaig rera assaig s’anaven aclarint dins del meu cervell.

Durant aquell any 2005 ja vam dur a terme algunes proves de folre fins al pis de quarts, tota una proesa, en aquell llavors. Durant l’any 2006, sense formar part de la tècnica, els darrers 15 minuts d’assaig dels divendres, en Jordi em deia : « Rubén, prova de folre ! ». Havia estat durant tot l’assaig repasant mentalment ( de la mateixa manera que ho feia al cotxe quan tornava de Barcelona els divendres ) i escrivint tots els noms possibles en un paper en blanc, fent esboç d’un hipotètic 2d8folre. Certament, hi havia dies que l’assaig no donava més de si, i em quedava amb les ganes de fer la prova.

Digueu-me TOSSUT ! En soc, i un bon tros ! Durant aquests dos anys de cap de colla
(2007 i 2008), amb la meva vida ja establerta a Lleida, vaig deixar de freqüentar Mataró. Era el moment de plantejar-se seriosament, divendres rera divendres, assajar aquesta majestuosa torre. Se que fins diumenge hi ha hagut molts castellers que no se l’acabaven de creure, però la meva missió durant dos anys ha estat engrescar, animar, estirar del carro, convèncer, creure que fer castells de vuit era possible a Lleida. El límit el posen els castellers, i avui per avui, encara no hi veig el límit al que podem arribar.

Hem aconseguit no caure mai d’una prova de folre, i això és molt important. Haurem patit més o menys, però poc a poc, hem anat canviant una cosa molt important en la mentalitat dels castellers. I això ens ha costat gairebé tres temporades i mitja !

El convenciment, la tossuderia, la constància, le serenor, el treball del dos de set, la resposta de la gent, i un xic de sort, han fet que el dia 28 de setembre de 2008 sigui un dels dies castellers més feliços de la meva vida. Aquest dia era l’aniversari de la mort d’una gran amiga que fa uns 5 anys ens va deixar. Fani, aquesta torre va per tu!

A plaça, recordo un moment que el Marc em diu: “ Avui els que em de mantenir la calma som nosaltres, referint-se a la tècnica, i això és el que hem de trasmetre”.

A plaça, recordo entrar dins de la soca per quadrar les rengles, engrescar a la gent dient que eren tres minuts de patiment, que posteriorment vindria la celebració, canya, i a descarregar la torre. Evidentment recordo com li vaig advertir al Torreño de l’evident pes que duria a sobre, canya Josep!

A plaça, recordo aixecar el polze de la mà esquerra per dir-li al Samu que estavem bé. No vaig apartar la mirada del meu company de pis, ell no responia, però el conec prou bé com per saber que: estava 100% concentrat en la torre, que no deixaria anar per res de món les puntes de coll de la camisa per dir que realment havia alguna cosa de les mans que l’agafaven, que no el feia sentir del tot còmode, per saber que no volia baixar d’allà sense descarregar el castell, per saber que confiava en que jo, sense pronunciar paraula, li donés l’ordre al Samu “ d’amunt!! “.

A plaça, recordo que en fer l’aleta vaig sentir una obació que no havia sentit abans a la Paeria.

A plaça, recordo posar-me la mà al cap sense ser conscient del que acabàvem d’assolir.

A plaça, recordo com els Capgrossos que en el seu dia van dedicar-me temps del seu assaig en explicar com es muntava l’estructura, estaven allí per presenciar-ho i felicitar-nos, i encoratjar-nos a repetir-ho i a pujar un esglaó més.

Ara, a casa, demà qui sap on, el que si que NO vull és oblidar que el 28 de setembre de 2008, Castellers de Lleida va descarregar el primer dos de vuit amb folre del seu històrial.

Castellerament parlant soc ambiciós, i no em conformo amb un 2d8f, aquesta colla pot més i ha d’anar a més, així que a la feina!

Visca Castellers de Lleida per sempre!
Urtxu, Cap de Colla

2 10 2008
Jesús

Recordo enfaixant-me a St Francesc, preguntant a l’Òscar si estava nerviós i obtenir un “collons!” per resposta. Bé!
Baixant del 4/8, anar a fer un petonet a l’Ester i l’Oriol, que s’havia passat tot el castell cridant papà, papà! del “terços amunt” ençà.
Entra a Paeria, recol·loca faixa -aquí hi va pes i no em vull tornar a lesionar-. Vaig preguntant a la gent si està nerviosa, i em calma anar sentint sís. Potser així nirà passant la lleugera tremolor que noto a les cames, si veig que és generalitzat.
Soca a punt. Gent del folre al lloc. Últim cop: “Xavi, estàs nerviós?” “m…noo..”
Ah! Mamon. Es com quan anàvem a un examen i sempre hi havia el típic empollon que no ho estava. En tot cas, millor que no ho estigués.
Pujem segons. S’ha acabat la tremolor de les cames. M’agafen laterals i vents, i com sempre els de la dreta li foten canya massa aviat.
Com que ja sé que van forts i no afluixaran gaire, demano també que apretin esquerra. Bé. Compensat.
Entra agulla, crosses, contraforts… Lleuger moviment. No hi fa res. Sé per altres vegades que amb el pes es clava. Puja Marc i s’estabilitza. Perfecte. No sé si m’arriba a preguntar el clàssic “què tal els peus?” però m’és igual, com tants cops m’ha dit ell “tu fot-los com puguis mentre aguantis”. I així ho va fer a la gran prova de divendres. A Candasnos l’esquerre, però el paio aguantant.
Curiós aquest castell, tants cops pujant a sobre teu i ara invertim l’ordre.
Va tirant amunt.
Com ja és habitual, l’Alvaro demana que no entri el nostre rengle i, com als assajos, li dic al Llorenç que afluixi. Gran part del castell ni tansols hi contactem pit amb esquena.
Sona l’aleta i no tinc cap dubte. El descarreguem! No pot anar millor!
Crida la plaça, criden les colles que ens acompanyen, criden les centenàries pedres de la Nostra Paeria… però osti!, també crida el folre! Silenci, coi! Esquerra, apreteu.
S’està decantant tot el pes.
Esquerra, apreteu!
Se’ls llegeix a la cara que li estan fotent canya.
ESQUERRA, APRETEU!!
Salten quarts, boten terços.
Esquerra, foteu el que vulgueu!
Acaba caient tot el folre (cap a l’esquerra, he, he)
Intento posar-me de peus a sobre la soca i anar a abraçar al Marcó (sempre, a aquestes celebracions, hi vaig primer als companys de pis…) Ho aconsegueixo com puc.
I bé, no vull allargar gaire més el post.
Abraçades…
Moltes persones. Tinc un llarg llistat de gent al cap.
Ester, Oriol (dona i fill); contrafort, crosses (són els que estan més a prop meu); gent del folre, del tronc, i a l’Urtxu.
Sempre, en aquestes fites felicito el cap de colla de torn.
Enhorabona i gràcies per la feina feta!

2 10 2008
Santes

En poques ocasions puc mirar-me els castells a més de 2 metres de distància, i el 2d8f de Lleida el vulie veure. Sentint-ho molt pels Lleidatans, no em vaig ficar a la soca, però va valer MOLT la pena.

El peu es va començar a tancar i vaig canviar de posició per agafar el 2d8f des d’un bon angle. Van pujar segons i una part del folre, semblave que en portessiu unes quantes a l’esquena ja… Terços colocats, resta del folre, sembla que hi ha algunes petites rectificacions però tira amunt. Es carrega sense massa problemes i la plaça comença a cridar i aplaudir. Hi havie afició. La cridòria la va acompanyar durant tota la descarregada, la celebració va ser brutal. Pocs castells m’han ficat la pell de gallina, i aquests es dels que més!

Les meves felicitacions Lleidatans, ens veiem a Tarragona a la Diada de Xiquets!

7 10 2008
Oscar

Més val tard que mai… aquí va la meva vivència:

No vull recordar la prèvia… quins nervis!!! “Mai més assaig especial el dijous!!!” potser vaig repetir-ho milers de vegades des de dijous fins diumenge a plaça… la pano em deia dissabte “que et passa?? ha passat alguna cosa a la feina que no m’has explicat? és per l’actuació? Va tranquil…”. Ella i les nenes van aguantar-me tot el dissabte histèric… (valgui aquesta introducció per agrair a la pano la seva paciència).

Anem per la torre, que si començo amb l’esmorzar al local (festival del Nestea) i la cercavila, em puc estar dues hores escrivint.

Som a plaça…no hauria d’estar nerviós (però n’estic i molt!!), no he de fer res especial: estar recte, aguantar i empènyer!! , el 4 descarregat ajuda a calmar els nervis, arriba el moment de la veritat, ens col•loquem, hi ha concentració, la gent està atenta, el Ruben quadra la creu (penso: “t’ho has currat, nen!!”), veig al torrenyo híper-concentrat, penso en que no he d’aixecar massa les espatlles per a que l’oriol pugui estar més còmode (així havíem quedat a l’assaig). Es comença a tancar la pinya, quin silenci nois!!, la pressió està de conya… comença l’espectacle!!!

En aquest moment, quan un està amb una posició com la meva (a la pinya sota els vents del folre) només pot intentar estar ben situat, que els del voltant també ho estiguin i esperar a que pugin. Només tenia una obsessió: que estigui de conya a la primera… que no haguem de desmuntar-ho, que no ens entrin dubtes!!! Per sort està de conya, el temps fins que sonen les gralles es fa llarg, no vull desmuntar, està bé, està bé!!!! Estic perfectament col•locat, la pressió fa que no senti el pes dels peus dels vents, ara començarà el ball de peus, ara començaran a treballar-lo… no es mou res, va amb una rapidesa inimaginable, ja està a dalt, sonen gralles!!! L’hem carregat!! La plaça esclata espectacularment!! No vull cridar, tanco els ulls, som collonuts!!!, he de seguir empenyent, faig “mig passet endins” (no calia, amb la pressió que hi ha puc moure els peus però el meu tronc no es mou)… estan baixant, el folre ni es mou, això està per descarregar!!! No m’ho puc creure, miro el clatell del de davant, no em puc moure, noto alguna cosa a la galta (està caient una llagrimeta que ho veu més clar que jo i comença a celebrar-ho), començo a veure la llum, començo a cridar i a saltar, em sembla que encara tinc algú a sobre, però es igual!!! Oé, oé… no recordo amb quants milers de persones em vaig abraçar, recordo l’abraçada de ràbia i felicitat amb el jesus, els ulls fora d’òrbita del marc, el kaiser exultant, l’oriol plorant com un nen, l’urtxu desencaixat, em vaig abraçar amb tothom, quines cares, quin orgull, quina felicitat,…

Fins que no ho vaig veure a la tele no m’ho vaig creure… hem descarregat la torre, sense ni una caiguda… al vespre vaig enviar un sms a l’urtxu i el samu felicitant-los per l’esforç que hi han posat, sou collonuts!!!

Els que escrivim més tard ja podem celebrar la segona!!!… però no l’explico, que aquí no toca!!! (Kaiser ja obriràs un altre fil si vols, je, je)

Visca Castellers de Lleida!!!!

Oscar Pàmpols

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: