Falten 7 dies per la marató de Barcelona, ja no hi ha marxa enrere perquè comença el compte enrere. Ara que només falten 7 dies ja ho tinc gairebé tot a punt: la roba, el calçat, l’allotjament… També és el moment de començar a consultar la previsió del temps, i diu que plourà. Glups.
Queden 7 dies de nervis i de pocs entrenaments, suaus, perquè la fenya ja està feta, sigui molta o poca. Entrenaments que serviran per encomanar-nos els nervis i per fer-nos-els passar. 7 dies per fer una mirada enrere i pensar en els mesos que m’han portat fins aquí, que tot plegat va començar a finals d’agost quan preparava la marató de Donostia, i en el refredat que em va fer renunciar-hi. Avui hi penso i veig que va ser una bona decisió no córrer a Donostia, perquè avui estic molt més preparat que llavors.
Pensar en els molts companys amb qui he compartit més de 800km d’entrenament, en els quilòmetres que he fet sol gaudint del silenci o lluitant contra el fred. També he lluitat contra el sol a la cara i contra el vent. Pensar en les pedres del camí i com els meus turmells s’hi han doblegat obedients, soferts, sense lesionar-se.
Pensar en les rutes que hem fet, en les pujades a Gardeny, al turó de la Seu Vella, pensar que Lleida se’ns ha fet petita, que abans una “volta a Lleida” volien dir uns 7km, i ara són ben bé 16. Pensar en la Mitjana, el canal de Seròs, el canal d’Urgell, el tossal de Pedrós, la timoneda d’Alfés… Pensar en els camins que no coneixia i en els que queden per descobrir.
Està clar que una marató no és córrer 42km, sinó la suma de moltes setmanes en què ho fas gairebé tot pensant en un objectiu. I tot el que passa durant aquest temps… no té preu!
Aquesta és la lletra d’una cançó dels Gossos que es diu “A l’horitzó”.
Avui comença el compte enrere que tan he desitjat, parat el temps a la vorera avui m’he de decidir i no sé com anirà. I no sé com m’afectarà.
Deixaré que la carretera em guii els primers dies. No em farà dubtar de res, és la meva utopia. Farem un lloc de companyia amb els ulls ben nous, i amb compromís.
Ja veuràs com serà així, com t’omplirà per dins, has de deixar que actuï la màgia. Tingues sols un pensament, deixa’l caure a l’horitzó serà molt millor del que hauries imaginat.
Val la pena desitjar que vingui un nou despertar. He fet fora els pensaments que no porten enlloc i ara tinc l’espai i molta distància, i tot ho veig més clar, més viu, més ple.
Sóc capaç de decidir però mai el que surt de mi sembla que tingui prouta importància. No vull res més que ser com sóc, vull esperar que a l’horitzó hi hagi algú que m’escolti, que ens escolti, a tots.
Ja veuràs com serà així, com t’omplirà per dins, has de deixar que actui la màgia. Tingues sols un pensament, deixa’l caure a l’horitzó, serà molt millor del que hauries imaginat.
amb la calma 
Deixa un comentari