no em reconec

8 03 2009

Han passat uns dies, ja no tinc agulletes i voldria plasmar les sensacions de diumenge i de dilluns abans que se m’oblidin els detalls.

Diumenge al vespre em trobo a Lleida amb una medalla penjada al coll i no em reconec, no sé qui és aquest paio que ha fet 30 quilòmetres (30!!) a 5:19 per després fer-ne 12 més a 5:43. Gairebé no em puc creure que vaig anar tots aquests quilòmetres més ràpid del previst, vaig arriscar molt per ser la primera marató. Però en tot moment estava convençut que era capaç de fer-ho.

La marató és… (quantes vegades he desitjat acabar aquesta frase?)

La marató és moltes setmanes d’entrenar el cos i 42 quilòmetres de coco: Ja ho sabem tots que 42 quilòmetres són una animalada, i que les cames se’ns cansaran com mai ho havien fet fins ara, és el cap el que ens permet continuar, el que ens fa ignorar els senyals que ens envia el cos dient-nos que parem, que ja n’hi ha prou, i els substitueix per “tranquil, queden 6 quilòmetres, ho estàs fent molt bé”. Si falla el cap, ja pots córrer, no faràs res.

A mi, l’estratègia que em va funcionar per mantenir-me bé mentalment va ser gaudir de la marató, i per això intentava fixar-me en tants detalls com pogués, en els detalls arquitectònics i en les anècdotes que explica el Miquel Pucurull en el seu gran text sobre la fisonomia de la marató. Per exemple, busco i trobo el maniquí despullat en un balcó del carrer Aragó, ric, l’assenyalo, i em pregunto quants maratonians faran com jo si han llegit el text del Pucurull. Ara me n’adono que vaig riure molt durant tota la cursa. Miro de fixar-me en tot: l’arquitectura, les animacions, el públic, els corredors, però també em fixava molt en les sensacions, tenia molta curiositat per veure què sentia i com reaccionava el meu cos a un esforç que no havia fet mai. És una oportunitat per aprendre una infinitat de coses en menys de quatre hores.

A la Gran Via veiem al By Keds per primer cop, ets molt gran. Passem per la plaça Universitat, quants cops he agafat el metro allí per anar a treballar? Miro a l’esquerra el carrer Aribau, gairebé es veu el pis on vivia. Passem l’edifici Vitalicio, allí també hi vaig estar treballant. Evidentment identifico molts detalls dels dos anys que vaig viure a Barcelona. M’encanta aquesta ciutat, però ara estic molt millor. Barcelona segueix allí on estava, i jo estic a una horeta d’ella, hi puc anar quan vulgui. La distància ens ha reconciliat. La marató ha sigut com un retrobament entre Barcelona i jo.

L’Albertbo ens saluda i es posa a córrer uns metres al nostre costat, tu també ets molt gran. L’any passat vaig acompanyar al By Keds i a l’Albertbo durant uns quilòmetres, enguany s’ho miren des de fora però estan allí. Aquesta cursa significa molt per tots nosaltres.

Abans de la cursa decideixo que el tram d’anada i tornada per la Meridiana serà el més dur psicològicament. En conseqüència, quan passi aquest tram ja tindré molt de guanyat. Altre cop, fixar-me en els detalls m’ha ajudat: aprofito el tram de dos sentits per saludar als que van en sentit contrari, i crec que els veig a tots (excepte als sub 3:30 que ja han passat), el Buff!, Jordi Codony, Fidel, Sime, Marc, Hache… Injecció de moral mútua!

Passem la mitja marató en 1:55. El pont de Bac de Roda em matxaca sense miraments. Una mica més i arribem al Fòrum. Diagonal amunt, cada cop em costa més seguir el ritme de 5:19 però aguanto. Altre cop, el convenciment no em deixa afluixar. Una gentada als peus de la torre Agbar, molt cridaners, es fa un coll d’ampolla, és molt bonic. I fa baixada. Arribem al Fòrum altre cop, ja és el 30 i faig el canvi de ritme després de l’avituallament. Em sobren gairebé 10 minuts per acabar en menys de 4 hores i decideixo afluixar per no fer els últims kms al límit. A partir d’aquí i fins al final tinc una mica de visió de túnel: les torres de la Vila Olímpica només les veig en dos moments: al principi i quan passem pel costat. Recordo fer aquest tram l’any passat amb el By Keds i vam dir que és un tram molt dur perquè et dóna la sensació que no arribes mai a les torres. Doncs això diumenge no em va passar: simplement, vaig evitar mirar-les.

Llavors hi ha aquella imatge que tots vam veure i que cap volia veure. Al quilòmetre 34 i pico ens fan pujar a la vorera, em pregunto per què i al fons hi ha una ambulància, un grupet de gent i un urbano que ens diu que no parem. Entre la gent veig durant una fracció de segon com li fan massatge cardiac a un noi. En aquells moments els corredors no sabíem que havia mort, però ja ens féiem a la idea que un massatge cardiac és una maniobra molt crítica i se’ns passa pel cap el pitjor. Me n’adono que es fa un gran silenci entre els corredors i un nus a la gola m’ofega i gairebé em fa parar.

Encontre amb el Bodi, un veterà que porta moltes maratons a les cames, curtit en mil batalles. Per mi representa molt veure’l. I de seguida arriba l’Arc del Triomf, sí, del triomf de tots nosaltres que hem arribat fins aquí i que en uns 6 quilòmetres arribarem al final. El missatge és ben clar: Barcelona homenatja als corredors que travessen l’Arc. La postal és fantàstica i s’hi aplega molta gent, és un dels punts amb més suport del públic, i un dels llocs on més es necessita, perquè queda molt poc (què són 6 km?) però són els 6 km més durs i més llargs. Allí està altre cop el By Keds, enèrgic com sempre, em regala una forta empenta de moral.

Realment la part més bonica de la marató ve ara, Ciutat Vella, i també és la que té més públic: plaça Catalunya (hola Caragol), Portal de l’Àngel, plaça de la Catedral, plaça de Sant Jaume, Ferran, les Rambles, Colom… en realitat veig ben poca cosa de tot plegat. Segueixo amb visió de túnel. Tot i això, encara tinc forces per fer algun quilòmetre una mica més ràpid, pels voltants de 5:30.

Girem Colom, comença Paral·lel i arriba el km 40.

40?

40!!!!

Només queda un trosset de Paral·lel, ronda de Sant Pau (hola Xavi19), un trosset d’Urgell, un trosset de Sepúlveda i la recta final, però això suma 2 quilòmetres i 2 són molts. I a més, fa pujada. Girem a l’esquerra a Sepúlveda, el mític carrer que és l’últim. Aquest tram és d’un quilòmetre i es veu el final. Però sembla tan lluny… L’any passat vaig mirar tantes vegades la línia blava pintada al carrer Sepúlveda que em pensava que s’esborraria de tant mirar-la. Mirava la línia i pensava en els corredors en aquell últim quilòmetre, en l’esforç, en la suor, en els cors bategant, en els pulmons, en les cames… sí, aquesta marató l’havia visualitzat moltes vegades.

Cap al final de Sepúlveda he de reprimir un altre nus a la gola (ara necessito respirar). Veig el darrer revolt i em ve al cap molt clarament el tram que vaig fer l’any passat amb l’Albertbo: exactament en aquest punt el vaig deixar i li vaig dir “la línia d’arribada l’has de creuar tu sol”, perquè aquest honor només està reservat per als que s’ho mereixen. I penso: “doncs aquí estàs”.

La cridòria és impressionant. Paro el crono, em sobren 5 minuts. Miro endavant i veig a l’Homedferro, somric i aixeco els braços, ens abracem, algun singlot. Veig que estic molt sencer i no em reconec. Ens pengen la medalla, i a partir d’aquí tot és com un somni, ho veig tot com si estigués veient una pel·lícula, els retrobaments, les abraçades… ja està.

I no serà l’última.


Accions

Informació

3 responses

20 03 2009
Albert Ponseti

FELICITATS!!
Es una gran gesta!

L’any vinent espero participar-hi també.

12 05 2009
oscar dc

felicitats Kaiser!! una gran crònica i una gran cursa!! ja ets un finnisher!!

12 05 2009
Kaiser

Gràcies Alberto, espero veure’t a la marató de BCN 2010, hi hem de ser tots, serà la marató dels 10.000!!

Gràcies OscarDC, es comença amb Templers i no s’acaba… ;-)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: