dimecres japo

Un dels pocs luxes que em permeto és el que anomeno “dimecres japo”, i consisteix en recollir una safata (ai no, que es diu hostessa) de sushi en un restaurant japonès i menjar-ho amb la calma al pis amb una Moritz ben fresqueta.

free tibet

Salutacions amics!

Renoi, quina descoberta, MOLTES GRÀCIES a la parella que ens vam trobar al restaurant senegalès Teranga (vegeu l’article mirall trencat) i que ens van parlar del restaurant tibetà Potala. No els vam preguntar el nom, eren un noi català i una noia canària, si per casualitat entrepusseu amb aquest bloc deixeu un missatge.

mirall trencat

No, avui no començo la crítica literària. Lo de mirall trencat no es refereix a la novel·la de Mercè Rodrera (que encara no he llegit) sinó a l’anècdota que ens va passar al Teranga, un restaurantet senegalès que hi ha al Born. Més que un restaurantet és un bar on també serveixen alguns plats.

amb sa calma

Cap de setmana casteller a Mallorca, hem actuat al magnífic Castell de Bellver, del s.XIV amb els Castellers de Mallorca i els Al·lots de Llevant. Un plaer saludar després de molts anys al Jordi i la Cati!

dos italians

Aquest divendres presento dos restaurants italians a Barcelona, de molt bon record. Els poso junts perquè comparteixen característiques i qualitat. Estan regentats per italians de debò, i el tracte és extraordinari. A tots dos hi he anat en diverses ocasions, tant a dinar de menú com a sopar.

can punyetes

Inauguro la secció… amb molt de gust (clonc!)

Cada divendres un restaurant. Això no vol dir que la resta de dies no pugui comentar-ne d’altres. Els divendres, segur.

Comencem. Can Punyetes és conegut a Barcelona, ja me l’havien recomanat a la fenya anterior i les companyes actuals n’havien sentit a parlar. N’hi ha tres a Barcelona, un a Sabadell, un a Figueres, un a Sort (!) i tres a Madrid. Nosaltres ahir vam anar al del carrer Marià Cubí 189 (mapa), cantonada amb Amigó, al costat d’on treballava abans. Em pregunto com és que no hi havíem anat llavors (potser el menú de migdia és massa car? A la web no hi diu). És un restaurant català, rústic, de carn a la brasa i vi de la casa en bóta.

Entrem en un local vell, que a primera vista sembla petit (no ho és, hi ha més sales), amb molt de xivarri, molt de fum i una brasa davant nostre d’on surten patates al caliu i carxofes. Prenem unes Moritz ben fredes mentre esperem taula, que van entrar… buf… amb lo assedegat que estava… perquè jo, els sopars de dijous me’ls guanyo, eh! Ahir sense anar més lluny vaig anar a córrer fins dalt de Montjuïc. Em vaig hidratar bé en tornar a casa, però a 2/4 d’onze ja tornava a tenir molta sed. Listen to your body…

Per gran alegria nostra, ens comuniquen que només hi ha taula a la zona de no fumadors. Perfecte! Passem per diverses sales plenes d’alegres panxacontents i a la zona sense fum, per primer cop, sentim l’olor del menjar. I quina olor! La brasa, el pa amb tomàquet… El Rubén es demana una torrada d’escalivada i anxoves i jo una torrada de pernil. La primera mossada ens transporta als dos a un regne de plaer i decidim prendre’ns-ho amb calma, assaborint. Encara tenim cervesa, si no suposo que haguéssim demanat el vi de la casa, per tant no puc opinar.

De segon, crec que la vam cagar, vam demanar tots dos assortit de botifarres (una de normal, una de negra i una “aragonesa”) que estaven molt bones però no excepcionals, acompanyades per patates al caliu, al punt. Segur que haguéssim gaudit molt més amb qualsevol altra carn: guatlles, conill… però jo no tenia ganes de “treballar”, era tard i hi havia gana.

De postres vam tornar a coincidir, la crema catalana de les altres taules no em va semblar res de l’altre món i va guanyar la mel i mató (a la carta en castellà hi deia “requesón y miel”), que estava bu-ru-tal. Talladet descafeïnat i a dormir, que demà el despertador sona igual que cada dia.

En resum, després de tant japonès, mexicà, egipci, italià, vegetarià… (molt bons tots) però ja tocava una mica de cuina tradicional catalana. Entra directe i per la porta gran dins la categoria de lloc de confiança on saps que no t’equivocaràs. És el lloc on portaria als meus pares. Això sí, s’hi ha d’anar sabent quin tipus de lloc és: rústic, sorollós, guarrillo.

Vam sopar per 25€ cadascun.

Enllaços relacionats:

• Restaurant Can Punyetes