lleida al cim

Curiosa coincidència, la dels diaris de Lleida Segre i La Mañana, de posar junts als Castellers i al Juanjo Garra com a protagonistes del diumenge 5 d’octubre. M’encanta l’associació d’idees.

leaving barcelona

Fa gairebé dos mesos que no escric res i s’acaben les vacances. Però comencem pel principi.

He deixat Barcelona!

Hi ha algunes coses que trobaré molt a faltar, i en volia fer un petit homenatge:

bon dia, són les vuit

L’Antoni Bassas acaba d’anunciar que deixarà l’emissora el 18 de juliol, els milers de persones a qui cada dia ens ajuda a tirar endavant estem de dol. És una pèssima notícia, un company de viatge insubstituïble.

butrec

Butrec és una paraula suposadament molt lleidatana, però ni google ni el diccionari lleidatà-català en saben gran cosa.

Butrec en català estàndard seria forat, i cada cop que mon cosí la fa servir em fa molta gràcia.

Diumenge lo veí va fer un butrec al tabic que separa la seua cuina amb la nostra, posant de manifest el lamentable estat dels centenaris maons que formen les parets de l’edifici. Lo veí de seguida va venir a disculpar-se i ahir va venir a arreglar el desastre domèstic.

the simpsons, crítica sense complexes

De vegades tinc la sospita que els Simpsons és el millor que s’ha fet als Estats Units en els últims 20 anys.

En canvi, de vegades no ho sospito, ho sé del cert. Aquesta sèrie va començar l’any 1989 i encara dura. Ja sigui per voler ser polèmics, per guanyar audiència, o per fer honor a la llibertat d’expressió, els guionistes d’aquesta sèrie aprofiten qualsevol oportunitat per fer crítica de polítics, de personatges famosos o fins i tot de conflictes internacionals. I les foten amb pala. I no se’n salva ningú.

la barba del marc

En un dels primers posts d’aquest bloc (com si n’hagués publicat gaires!) intentava plasmar la multitud de sensacions que em va produir ser testimoni de la Marató de Barcelona 2007, que era la primera en la que participava l’homedferro, amb un temps de 3h58m.

Diumenge passat (25/11/2007) ho va tornar a fer, a Donostia. Després d’unes setmanes de patiments corporals diversos provocats en part per la intensíssima temporada castellera, se’n va anar cap al país basc amb una manca evident d’entrenament.

Ves com són les coses, que l’homedferro va rebaixar enormement la seua anterior marca aconseguint 3h44min, i a més pel que explica, ho va fer còmodament.

L’homedferro em diu: “Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar”, referint-se a la meua intenció de seguir-li els passos i convertir-me en maratonià al 2009. Sí, ja fa dies que tinc les barbes en remull.

Va per la barba del Marc, doncs!

Constància, sacrifici i tenacitat.

Enllaços relacionats:

• Maratón de San Sebastián – Donostia
• KM0 Aquí podeu llegir la crònica de l’homedferro i d’altres maratonians (llegiu-vos també la del Sime)

era jove, era berguedà

He deixat passar un temps prudencial, he escoltat als pares del Josep Maria Isanta entrevistats a Catalunya Ràdio per l’Antoni Bassas. Ja han publicat la sentència que condemna als assassins traïdors i covards, no només al que va clavar la punyalada, sinó a tots els altres que, fent un cercle al voltant de l’agressor material, van impedir la defensa i l’evacuació de la víctima.

Per una vegada, la justícia tan criticada (amb raó) en aquest país ha dictat una sentència que ha satisfet a la família de la víctima.

Pel que es veu, la mare del que empunyava el ganivet és de lo pitjoret, per no dir que és, amb la seua actitud, una de les causes de fons que van portar a l’assassí a perpetrar el que va perpetrar. He sentit una conversa telefònica esgarrifosa al Telenotícies, entre l’assassí i sa mare:

-Assassí: Parece que hemos matado al hijo del rey en vez de a un subnormal.
-Mare: Pozí.

La covardia del que empunyava el ganivet és infinita, fins al punt que no té cap problema en dir davant del jutge que els que van clavar el punyal van ser els seus cosins (que ja estan complint condemna en un centre de menors), i que ell fins i tot va ajudar a la víctima a sortir de la baralla. Fem-li un monument.

Ara, aquest criminal i els seus sequaços han estat condemnats i la sentència és dura i els humilia, ja que posa per escrit la covardia amb què van actuar.

Va per la família del Josep Maria Isanta, espero que ja puguin dormir una mica més tranquils per les nits.

Aquest video va ser gravat 20 dies abans de l’assassinat, aquesta cançó s’ha convertit una mica en l’himne que recorda al Josep Maria Isanta.

L’ÚLTIM TIRABOL (Brams)

Era jove, era berguedà,
estava a punt de fer vint-i-tres anys,
s´acostava Corpus, se li veia
en els ulls encesos com
espurnes de Patum.

Mig poble deia que era un bon sagal,
l´altre mig que era un bordegàs,
i la noia que estimava no li fotia ni cas.

Dimecres de Patum vam quedar
a la barana però no s´hi va presentar,
en un revolt, amb el seu cotxe vell va deixar la pell.

Des d´un racó sentia els gegants,
la música acompanyava
unes llàgrimes galtes avall quan vaig tornar a la plaça.

Potser va ser la màgia de la Patum,
o la barreja de la cervesa,
però aquell fet per a mi no va ser pas una sorpresa.

Em va semblar veure´l arribar amb
el barret i el mocador nusat,
em va dir que Sant Pere té per costum deixar als berguedans
fer un darrer salt de Patum.

Amb una mirada de complicitat
i un somriure com tenia ell sol,
de bracet agafats vam saltar l´últim Tirabol.

Enllaços relacionats:

• Plataforma per la convivència al Berguedà

un discurs de mal titular

El Monzó ha fet un discurs, se n’ha sortit, ha agradat i Catalunya ha aparegut a les portades de diaris alemanys. Ho hem d’aplaudir!

enllaços relacionats:

• Vídeo íntegre del discurs a Vilaweb.tv

tres hores cinquanta-vuit minuts

Vaig veure com a espectador la Marató de Barcelona, la qual va causar un fort impacte en mi. Tinc com a projecte personal fer la meua primera marató als 30. Queden menys de dos anys, tic, tac, tic, tac… A continuació presento un recull d’instantànies d’aquell dia, intentant copsar l’ambient i les emocions que vaig viure.

Un grup de diables encenien carretilles per animar als corredors. En aquells moments l’oxigen fa més falta que nosa, per tant no sé pas si els petards els ajudaven gaire.

N’hi havia un que al km. 41 li feia massa mal per córrer i es va parar una estona. Algú del públic li va dir que només quedava un quilòmetre. S’ho va pensar una mica i va continuar fins al final.

N’hi va haver d’altres que no van tenir la mateixa sort i ho van haver de deixar a pocs minuts del final.

Davant l’apatia d’alguns observadors, hi havia corredors que animaven al públic, i no al revés.

N’hi havia de disfressats, un de pallasso, un altre de Capità Amèrica.

N’hi havia dos amb la samarreta cutre de T-Systems, i d’altres amb l’equipament complet patrocinat per HP.

N’hi havia que tenien tanta calor que ja no sabien què treure’s. A mi em refrescaven l’esquena les fonts màgiques de Montjuïc.

N’hi havia alguns amb cadira de rodes.

Al final, n’hi havia que esprintaven, i avançaven a uns 20 corredors en l’últim tram. En canvi n’hi havia d’altres que s’aturaven per esperar a algun company per poder entrar junts. Aquesta mostra d’altruisme infinit m’emociona.

N’hi havia tres que abans d’entrar van fer l’avió, amb els braços oberts, com si haguessin marcat un gol. I quin gol.

Alguns agafaven als fills i corrien junts els últims metres.

Uns padrins creuaven la cursa poc a poc i sense mirar, mentre els corredors els increpaven.

En acabar, aquests homes i dones que gosen desafiar els límits de la naturalesa humana, no senten les cames, o potser se les senten massa, però senten tantes coses que els és igual, i mentre miren a la resta de mortals que els han vingut a admirar, en la seua mirada es nota que saben que el que acaben de fer és molt gran.

Després de córrer 42 quilòmetres i 195 metres, aquests atletes baixen patosament les escales del metro, com si no ho haguessin fet mai.

N’hi va haver un que ho va fer per primer cop, i ho va fer en menys de quatre hores (03:58:34). Va per tu Marc, altre cop t’has guanyat el renom, Home de Ferro.

Enllaços relacionats:

• Marató de Barcelona
• km0 Ponent