bon dia, són les vuit

L’Antoni Bassas acaba d’anunciar que deixarà l’emissora el 18 de juliol, els milers de persones a qui cada dia ens ajuda a tirar endavant estem de dol. És una pèssima notícia, un company de viatge insubstituïble.

de tu a tu: josep cuní, català de l’any

És cert que amb la crisi de l’aigua els polítics ho han fet fatal. Gràcies a ells, fa dies que he passat de vilatà simpàtic a provincià insolidari. Gràcies. La política és un art de dir mentides, és la seua feina. Però tu, Josep Cuní, no tens excusa, el teu altaveu matinal no pot servir per penjar-te medalles ni per esbombar la teua demagògia urbanita sense escrúpols. Vols caure simpàtic a la majoria, felicitats, és el teu problema, però mira d’aconseguir-ho sense sembrar mala maror on no n’hi ha.

the simpsons, crítica sense complexes

De vegades tinc la sospita que els Simpsons és el millor que s’ha fet als Estats Units en els últims 20 anys.

En canvi, de vegades no ho sospito, ho sé del cert. Aquesta sèrie va començar l’any 1989 i encara dura. Ja sigui per voler ser polèmics, per guanyar audiència, o per fer honor a la llibertat d’expressió, els guionistes d’aquesta sèrie aprofiten qualsevol oportunitat per fer crítica de polítics, de personatges famosos o fins i tot de conflictes internacionals. I les foten amb pala. I no se’n salva ningú.

si somos más, pagamos menos… per què?

Partim de la base que tots els operadors de telefonia són lladres sense escrúpols i que no n’hi ha cap clarament millor que les altres.

Però em fan molta gràcia els anuncis de Movistar en els que diuen “com que tenim el 45% del mercat vine amb nosaltres perquè les trucades del mateix operador són més barates”. Comorr? No ens podem creure tot el que surt als anuncis, i menys quan ens aixequen la camisa amb un servei públic com és la telefonia. Anem per parts:

1. No hi ha cap motiu tècnic per a que les trucades entre diferents operadors siguin més cares. De fet, depenent de la tarifa val el mateix. Per tant, “si somos más pagamos menos”, és perquè Movistar cobra un plus per trucar als altres. Els altres també cobren aquest plus, però almenys no ho publiciten :) .
2. Com és que no feien aquests anuncis quan tenien el 95% del mercat? Només ho han començat a dir quan els altres dos operadors sumen més del 50%.

Vigileu amb la publicitat enganyosa. De vegades és difícil d’identificar, però en casos com aquest no costa gaire.

el new york times parla de lleida

El 16 de març (“del 2008, claro”) el NY Times va publicar un article signat per la corresponsal a Espanya Victoria Burnett sobre la dificultat de la comunitat musulmana de construir mesquites a les nostres terres. En l’article apareixem com una societat que té por a l’allau d’immigrants musulmans i que prefereix que no es construeixin mesquites, en contrast amb la societat americana que (recordem-ho) està formada íntegrament per immigrants, primer europeus, i després de la resta del món. L’article es centra en Lleida, per les recents polèmiques sorgides arran de les decisions de la Paeria respecte a cedir un terreny al polígon per construir una mesquita (que haurà de pagar la comunitat musulmana).

Tot i la meua coneguda simpatia pel món musulmà, no vull parlar de la polèmica per les mesquites, el que m’interessa és que el NY Times parli de Lleida. Vull saber com ens deixa, i quina impressió pot tenir de Lleida un lector americà després de llegir l’article. M’interessa saber si amb els tòpics toreros ja en tindrà prou o si farà treball de camp i intentarà plasmar les impressions que li ha deixat el lloc. Ja us avanço que serà lo segon.

Per començar, destaco que la periodista fa servir el nom oficial de la ciutat, Lleida. Això ja és molt. De vegades quan parlem en una altra llengua no sé per què tendim a dir el nom de les coses en castellà, com si un alemany ens hagués d’entendre millor. A més, la situa com a part de Catalunya, i hi ha referències al seu govern autònom.

La primera frase que parla de Lleida és per definir-la breument, us la tradueixo:

Lleida, una pròspera ciutat medieval al nord-est d’Espanya, envoltada de camps de fruiters que atrauen treballadors immigrants. Gelada a l’hivern i asfixiant a l’estiu, la congregació musulmana ha crescut fins als 1000 practicants.

Cal tenir en compte que aquí gairebé totes les ciutats i pobles són com a mínim medievals, en canvi als Estats Units, formats fa 200 anys, no saben què és això fins que no van a Europa o a Asia. Per això ho especifica.

Després de passar ràpidament de la reconquesta a l’onze-M per posar al lector en situació, parla amb el Paer en Cap Àngel Ros:

La realitat d’aquest país ha canviat més ràpid que la d’altres països. Un procés que ha durat 30 anys a Itàlia o França aquí ha trigat 10.

I seguidament torna a parlar de Lleida, respecte a aquest procés de canvi:

Lleida n’és un clar exemple: La catedral de la ciutat, del s.XIII s’alça des d’un turó fortificat sobre unes planes que produeixen la meitat de les peres i les pomes d’Espanya. Aquesta ciutat ha atret una riuada d’immigrans, avui dia són gairebé una cinquena part dels 125000 habitants, comparat amb el 4% l’any 2000. Una quarta part d’aquests venen de països musulmans. El divendres, dia de pregària pels musulmans, ha substituït el dissabte com a festiu en moltes granges locals.

La veritat és que estic molt satisfet de la breu definició que la periodista fa de Lleida, objectiva i actual, sense tòpics ni frivolitats. Potser som nosaltres els que hem de començar a veure Lleida com el que és o com el que volem que sigui, i no com el que ens pensem que és.

Enllaços relacionats:

• Article complet del New York Times.

torna polònia (la de debò), i se’n van turquia i suïssa

Polònia (el país, no el programa) ha dit que prou. Fa no res que van entrar a la Unió Europea, juntament amb 9 països més d’Europa central i de l’est, amb tot el que això representa d’esperançador per a la seua població: ajuts milionaris, facilitats per estudiar i treballar a l’estranger, estabilitat econòmica, reconeixement internacional, allunyament de Rússia i de l’època soviètica… El problema és que van entrar amb la destral de guerra alçada, exigint més poder de decisió, més recursos, en definitiva un tracte especial, sobretot pel fet que són el país més poblat (38,5M, 2007) dels 10 que van entrar a la Unió de cop.

Capitanejats pels bessons Kaczynski, es van mostrar ultraconservadors (com a mínim) i problemàtics, a l’hora d’entrar en una Europa que ja te prous problemes i que vol ser senyera de la modernitat mundial. Els polonesos han dit que prou, que prefereixen un capità més moderat, que busqui el creixement propi sense renunciar a la construcció d’Europa, i que ja en tenen prou d’anar amb faldilles fins als turmells.

La lliçó que en trec de tot això és que no s’ha d’identificar la població d’un país amb l’actitud del seu governant.

D’altra banda hi ha dos països que em provoquen mal de cap, Turquia ultranacionalista, on els seus joves han sortit al carrer “preparats per entrar en guerra” contra els kurds, i l’illa Suïssa ultranacionalista, que ja ni tan sols dissimula el seu racisme.

Que per molts anys es mantinguin fora de la Unió!

marxar a l’estranger?

Casualment, o no, ha caigut a les meues mans el número 36 de la revista Telecos, amb una entrevista a Miguel Ángel Lagunas, director del Centre Tecnològic de Telecomunicacions de Catalunya (CTTC). En voldria destacar l’última pregunta i resposta, que dóna una sorprenent visió com a mínim escèptica sobre les estades estudiantils a l’estranger, en contraposició a la idea general que el millor que pot fer un estudiant és marxar. No cal dir que aquests raonaments m’han fet pensar, ja que fins ara he sigut un ferm defensor de les estades a l’estranger, per motius evidents.

J. Duch: ¿Cómo ve el horitzonte académico y profesional de los ingenieros de telecomunicación catalanes y españoles, desde la perspectiva de Espacio Europeo de Educación Superior (EEES), fruto de la Declaración de Bolonia?

M. A. Lagunas: El drama es que hace unos años se generalizó la creencia de que se necesitaban más ingenieros de telecomunicación. En el fondo, muchos de quienes lo difundían se referían a ingenieros en precario y no a profesionales con puestos de trabajo estables y remunerados adecuadamente.

El caso es que, justo cuando la poblacion universitaria iba a retroceder, se pasó a multiplicar por
cuatro la oferta universitaria. El resultado es una sobredimensión alarmante del tejido universitario en nuestro ámbito. Además, la precariedad endémica hace que la simulación triunfe sobre la experimentabilidad, la buena ingenieria escasee y que los centros que formación en ingeniería de telecomunicaciones tengan más demanda de formación en gestion y administración que de tecnología. Tal vez es la evolución natural, pero no puedo aceptarlo. Ni tampoco que su mayor aliciente sea aprender un idioma, por lo que me apena ver que los mejores estudiantes abandonan su centro de origen a partir del primer ejercicio de su futura
profesión para ir no se sabe muy bien a hacer qué. Luego, la mayor parte no puede o no quiere volver (en general, lo primero).

En realidad, ese Espacio Europeo de Educación Superior (EEES) nos ha llegado muy pronto y nos ha alcanzado sin el adecuado margen de maniobra para conseguir que, frente a paises como Suecia o Alemania, el nuestro tenga, no ya una opción clara de captar a sus estudiantes, sino ni tan siquiera a aquellos cuya formación se ha sufragado con nuestros impuestos. No entiendo cómo determinados centros de educación superior pueden alardear de estar enviando estudiantes a otros paises, cuando al mismo tiempo evidencian sus carencias para retenerlos o para captar los de fuera de nuestro país.

Mientras que las ayudas administrativas para irse son generososas, en cambio son inexistentes para quedarse. Resulta también muy curioso observar que ciertas entidades bancarias ofrecen
estudiar en el extranjero. Por lo visto, estudiar aquí (y estoy hablando de buenas universidades) no forma parte de las prioridades de su obra social. Los grandes beneficiarios del espacio europeo serán los que desde hace décadas tienen buenas estructuras universitarias, no los que las tuvieron que improvisar a finales de los años setenta y que además se han gastado los fondos
europeos FEDER más en continentes que en contenidos.

Ahora comprenderá por qué me ilusiona tanto el CTTC. Como en el fondo no dejaré de ser nunca un profesor universitario, lo que hice fue cargarme de argumentos para, fuese cual fuese el resultado (tratando siempre de hacerlo lo mejor posible), superar el reto de incrementar los puestos de trabajo en I+D para que los estudiantes no tuvieran que irse y para animar al sector industrial a hacer lo mismo.

Enllaços relacionats:

• CTTC
• Revista Telecos