un cap de setmana normal i corrent

Divendres 19, surto de la feina tard, a dos quarts de quatre, arribo a casa, dino i a un quart de cinc arriben l’Abel i el Sergi. Avui toca recollir coses per la Cursa dels Templers per tot Lleida. Carreguem dos cotxes amb el material que tinc, casa meua és el primer punt de la gimcana. Segon punt, l’oficina de turisme, a recollir bosses, contra rellotge perquè la portera d’un hotel no ens deixa aparcar, recollim el material mentre ella avisa a la grua. Seguim, no ha passat res! Pugem a Gardeny a descarregar perquè els cotxes ja estan plens.

no em reconec

Han passat uns dies, ja no tinc agulletes i voldria plasmar les sensacions de diumenge i de dilluns abans que se m’oblidin els detalls.

Diumenge al vespre em trobo a Lleida amb una medalla penjada al coll i no em reconec, no sé qui és aquest paio que ha fet 30 quilòmetres (30!!) a 5:19 per després fer-ne 12 més a 5:43. Gairebé no em puc creure que vaig anar tots aquests quilòmetres més ràpid del previst, vaig arriscar molt per ser la primera marató. Però en tot moment estava convençut que era capaç de fer-ho.

m-1: cap a barcelona

Falten unes 14 hores pel tret de sortida i diguem que ja ho tinc tot a punt. No és moment de perdre el temps amb pensaments que no porten enlloc, sinó d’agafar totes les mostres de suport i fer-ne una bola ben gran que m’acompanyarà durant 42195 metres. És a dir, marxar amb el dipòsit ple.

3, 2, 1…

m-4: sóc el 7244

Queden 4 dies i algunes hores, avui he rebut un mail de l’organització amb el número de dorsal que m’han assignat, és el 7244. Avui han dit a la ràdio que no s’ha arribat als 10.000 participants per molt poc, crec que han dit que som 9702. Igualment, de manera honorífica, li han donat el dorsal número 10.000 al Miquel Pucurull. Aquest és un veterà corredor a qui no tinc el plaer de conéixer, però no exagero quan dic que és una persona molt estimada dins del món de l’atletisme popular i un exemple per a molts de nosaltres. Podeu llegir quatre coses d’ell en aquesta entrevista a la revista Runner’s World (en espanyol).

m-7: el compte enrere

Falten 7 dies per la marató de Barcelona, ja no hi ha marxa enrere perquè comença el compte enrere. Ara que només falten 7 dies ja ho tinc gairebé tot a punt: la roba, el calçat, l’allotjament… També és el moment de començar a consultar la previsió del temps, i diu que plourà. Glups.

la muntanya

Primer, una mica d’ambient, Temps o Rellotge, de Sanjosex:

sanaüja sota la pluja

Aquest és lema escrit al clauer que ens van regalar a la II Cursa de Muntanya de l’Alta Segarra la qual cosa devia fer més aviat gràcia dies enrere quan feia molts mesos que no plovia. En canvi, la setmana passada va estar plovent a manta, i el dia de la cursa no va ser una excepció.

sortida km0 sant llorenç de montgai

Diumenge ens vam reunir sis cabretes de Km0 al bonic poble de Sant Llorenç de Montgai, amb l’objectiu de trotar una bona estona pels senders de la zona. El company Arctos (coneixedor del terreny) faria de guia altre cop. Per la meua banda, l’objectiu del dia és reconciliar-me amb la muntanya, després de la mala experiència de la Correcuita de Borges del diumenge anterior, i mirar de passar una bona estona sense preocupar-me gaire pel rendiment. Un objectiu secundari és estrenar la motxilleta amb camelbak, per veure si molesta al córrer, i si fa la seua funció, és a dir, permetre que m’hidrati durant l’esforç i guardar les claus del cotxe, la càmera i poca cosa més. En aquesta ocasió (la primera), porto el dipòsit ple amb 1,5 litres d’aigua amb pastilles d’isostar.

Amb la calma, cadascú fa el seu ritual preparatori: pulsòmetres, gorres, hidratació, calçat… però curiosament sortim sense escalfar ni estirar (quin mal costum!). Ens dirigim cap a la presa del pantà de Sant Llorenç, i me n’adono que aquest camí ja l’he fet abans, almenys un parell de cops. La sensació de repetir inesperadament un camí és molt gratificant. Seguim pel sender que dóna la volta al pantà, és molt irregular però en conjunt és pla, molt divertit: esquivem branques, herbes, roques, revolts pronunciats, alguna escala, algun salt… En Baldato rellisca i es fa mal al genoll, però continua sense queixar-se. Ens aturem quan trobem uns quants arbres que ha tombat el vent, i pensem en el Sime :) ex saltador de tanques.

Tornem a creuar el pantà, aprofitem per fer alguna foto, i comença la pujada a sak. Jo de seguida he de caminar, el meu cos encara no està fet per les rampes, però això té remei… Torna l’Arctos a pescar-me. Quina paciència! Anem plans una estoneta i comença el descens. Diumenge va quedar confirmat que tinc una habilitat natural pels descensos, una cosa que a mi em semblava evident resulta que no ho és tant. Em deixo anar, inclino el cos cap endavant i accelero increïblement, però sense perdre el control. El descens és per pista, però tot i això hi ha alguna pedra solta, per tant els reflexes estan al 100%.

Arribem a la carretera entre Sant Llorenç i Camarasa, els últims 2km són d’asfalt a la vora del pantà. L’espatlla dreta em fa mal com si la motxilla estigués desequilibrada, però no ho està. Després d’ajustar la sivella moltes vegades sense èxit, me n’adono que el tub de la camelbag tiba l’ansa dreta de la motxilla cap avall. Ho tindré en compte per la propera vegada.

Encara és d’hora i decidim esmorzar al bar del poble. No estem sols, però el cambrer s’ho pren taaaaaan tranquil·lament que ens estem anys esperant els entrepans, per no parlar dels cafès. Això sí, el meu, de llonganissa amb ceba (entre dos llesques de pa de pagès) és un homenatge a l’esforç, i sumat a les endorfines alliberades al torrent sanguini, em deixa en un estat eufòric que em fa desitjar que s’aturi el temps. Aprofitem per fer tertúlia atlètica i parlar d’esdeveniments passats i futurs.

Quan ja estem a punt d’entrar als cotxes, el Madjoker em pregunta “avui ja vas a Barcelona?”, i jo aprofito per respirar fons i fer una mirada panoràmica al pantà, com intentant absorbir un trosset de natura i endur-me’l a la metròpoli.

Un gran dia, sortideta agradable, potser més breu del que ens esperàvem, recorregut no excessivament dur, i la millor companyia.

Enllaços relacionats:

• Mapa aproximat del recorregut (al GPS surten 13km). Nota: si seleccioneu “satellite” en comptes de “map” i “kilometer” en comptes de “mile” es veu molt millor :)
• Fotos meues i fotos del Xavi19 d’aquesta sortida.
• Missatge del fòrum Km0 on ho vam organitzar.

ahir vaig somiar això

No sento el tret de sortida, no veig els amics ni els familiars perquè sóc lluny del principi i falta molt pel final. No sé en quines muntanyes estic, però em recorda al Priorat. Porto un dorsal amb un número, corro com una llebre saltant per l’herba humida, la terra vermella i les pedres.

Els núvols són gruixuts i foscos, sento el vent sobre l’herba, sento les meues gambades fermes, el ritme és irregular com el terreny, sento l’aire que entra i surt huracanadament dels meus pulmons, sento els batecs del meu cor com em ressonen a les orelles i marquen el compàs.

Una distància infinita em separa del corredor que tinc al davant i també del que tinc al darrera. Sóc lent en comparació amb els bons, però sóc més ràpid que els que no acostumen a córrer. Competeixo amb mi mateix, estic ben acompanyat. Ho aconseguiré si em venço.

Sento un tro, el vent s’intensifica i cauen les primeres gotes. Cauen més llamps. La pluja em renta la suor però m’embruta els keds. No fa fred, és una tempesta d’estiu, però no puc continuar la cursa.

Hi ha un refugi, de pedra i fusta, m’hi acullen. No puc parlar, no he recuperat l’alè. Em donen brou en un got. Encara vaig xop però no fa fred. Em quedo sota la porxada, se sent caure la pluja sobre la fusta. El camí per on he vingut s’ha convertit en un torrent. Sento l’olor de l’herba mullada. Arriben més corredors, cares conegudes, rialles.

entrenant per barcelona

Missatge publicat per jo mateix al fòrum de Km0

És mitjanit a Barcelona i el termòmetre encara marca 15 graus.

Avui ha fet solet tot lo dia, i al vespre quan he sortit a entrenar feia caloreta. Sí, sí, he pogut sortir a córrer de curt! Un petit luxe impensable a Lleida aquests mesos. He mirat de començar tranquilet, però me n’adono que com més entreno aquest ritme “tranquilet” va augmentant, més de pressa del que em pensava.

La primera part de la ruta que faig aquests dies puja en zig-zag per l’Eixample fins que trobo l’Avinguda de Sarrià i tiro recte fins la Diagonal. Anar en zig-zag per l’Eixample és l’única manera de no parar-se als semàfors, perquè així, quan arribes a una cruïlla, si no està verd un, està verd l’altre. I si t’has de desviar 50m per poder creuar, doncs què passa, que no es tracta de sumar km? De tota manera és inevitable parar ocasionalment, i aquest tram el dedico a escalfar, o sigui que no em preocupo gaire si no tinc més remei que aturar-me.

A la Diagonal ja començo a córrer més, però tampoc vaig al límit perquè conec el camí i sé què m’espera. Hi ha gent que diu que s’ha d’estar boig per córrer a la Diagonal amb tot el fum dels cotxes, però jo penso que si vius a Barcelona aquest fum el respires dia i nit, per tant si no corres doncs encara pitjor. Clar, també podria anar a Collserola, però això ja vol dir mitja hora de cotxe d’anada i mitja de tornada. Amb sort. Tot i això, de vegades vaig a córrer a la platja.

El motiu de no forçar a la Diagonal és que quan passo les torres de la Caixa giro cap a la dreta per l’Avinguda de Pedralbes, que fa una pujada suau però sostinguda. Com la Rambla d’Aragó de Lleida, més o menys, i més llarga. Confesso que el primer dia aquesta pujada va poder amb mi, però des de llavors cada dia la tinc més dominada, i avui l’he pujat casi tota per sota dels 6min/km. Per mi, això és un èxit. Quan s’acaba l’Avinguda de Pedralbes fa una corba cap a l’esquerra (corba amb pujada, que desgasta molt psicològicament, perquè et penses que ja ets dalt però no acabes de veure el final i encara puja una mica més…).

Després d’aquesta corba traïdora comença l’Avinguda d’Esplugues, un molt bon lloc per córrer, voreres amples, poca gent, menys cotxes i sempre pots creuar el semàfor. A més tens bones vistes aèries del barri de Les Corts. A tot això li heu d’afegir el punt de motivació que representa saber que la part més exigent del recorregut ja ha passat. En aquest punt he perseguit un corredor que anava per l’altra vorera, al principi anava més ràpid que jo, però jo venia d’una bona pujada i ell no, o sigui que quan he anat recuperant l’alè li he anat retallant metres fins que l’he pogut superar. L’Avinguda d’Esplugues fa una baixada sostinguda fins… Esplugues! Qui ho hauria dit? Però abans creua la Diagonal, i en el triangle que formen hi ha els Jardins de Cervantes. Allí baixo per una rampeta trencagenolls i torno a enfilar la Diagonal, en direcció contrària que al principi, iniciant el camí de tornada.

En aquest penúltim tram no hi ha hagut treva, i no m’he permès arribar als 5min/km, m’he mantingut sempre per sota. En aquells moment m’he trobat molts més corredors que qualsevol altre dia, suposo que el bon temps i la Cursa de Sant Antoni han fet que molta gent sortís a córrer per primer cop en setmanes. Hi havia de tot: gent rodant molt tranquileta i coets que devien anar per sota de 4min/km. Altres paraven, caminaven i després sant tornem-hi. Altres feien abdominals a la gespa. Hi havia un noi altot que quan ha sentit que m’apropava pel darrera ha apretat una mica més, però l’he acabat passant. Al cap d’un moment ell m’ha tornat a passar, però he fotut canya i hem anat paral·lels una bona estona, fins arribar a la plaça Francesc Macià, lloc on ens hem separat. Espero que no s’ho hagi pres malament, una cosa és una cursa i l’altra és un entrenament, però si jo tinc algú davant meu que crec que puc passar, això em serveix de motivació i si puc, doncs passo. Igual que em passen a mi els que poden (que són molts). Crec que un “pique” ben entès pot ser positiu pels dos corredors, ja que un fa de llebre de l’altre, no? Bé, no em feu cas, paranoies de novato.

Amb la tangana de semàfors que s’han de passar a Francesc Macià el ritme es trenca totalment i els dos darrers quilòmetres ja són més de passeig. M’agrada seguir una mica més del necessari la Diagonal i baixar per Enric Granados, un dels meus carrers preferits: gairebé peatonal, bicis, arbres, voreres amples i moltes terrasses de restaurants temptadors. Les portes i els vestíbuls de les cases modernistes em fan girar la mirada constantment. De nit i de dia és tan relaxant passejar-hi… ho pots veure a les cares de la gent, dels nens, de les parelles que seuen a les terrasses i dels grups d’amics que surten rient dels restaurants.

…Mallorca, València i faig l’últim centenar de metres a peu per Letamendi fins arribar a casa. Quina sorpresa més agradable ha sigut llegir el missatge d’en Pucurull!! Si no fos per aquestes petites coses no s’hi podria viure a Barcelona.

Són quarts de dos i el termòmetre encara marca 15 graus.

—–
Enllaços relacionats:

• Km0 Ponent, associació d’atletisme popular.
• Web de la 30a Cursa de Sant Antoni (10km).