Vaig veure com a espectador la Marató de Barcelona, la qual va causar un fort impacte en mi. Tinc com a projecte personal fer la meua primera marató als 30. Queden menys de dos anys, tic, tac, tic, tac… A continuació presento un recull d’instantànies d’aquell dia, intentant copsar l’ambient i les emocions que vaig viure.
Un grup de diables encenien carretilles per animar als corredors. En aquells moments l’oxigen fa més falta que nosa, per tant no sé pas si els petards els ajudaven gaire.
N’hi havia un que al km. 41 li feia massa mal per córrer i es va parar una estona. Algú del públic li va dir que només quedava un quilòmetre. S’ho va pensar una mica i va continuar fins al final.
N’hi va haver d’altres que no van tenir la mateixa sort i ho van haver de deixar a pocs minuts del final.
Davant l’apatia d’alguns observadors, hi havia corredors que animaven al públic, i no al revés.
N’hi havia de disfressats, un de pallasso, un altre de Capità Amèrica.
N’hi havia dos amb la samarreta cutre de T-Systems, i d’altres amb l’equipament complet patrocinat per HP.
N’hi havia que tenien tanta calor que ja no sabien què treure’s. A mi em refrescaven l’esquena les fonts màgiques de Montjuïc.
N’hi havia alguns amb cadira de rodes.
Al final, n’hi havia que esprintaven, i avançaven a uns 20 corredors en l’últim tram. En canvi n’hi havia d’altres que s’aturaven per esperar a algun company per poder entrar junts. Aquesta mostra d’altruisme infinit m’emociona.
N’hi havia tres que abans d’entrar van fer l’avió, amb els braços oberts, com si haguessin marcat un gol. I quin gol.
Alguns agafaven als fills i corrien junts els últims metres.
Uns padrins creuaven la cursa poc a poc i sense mirar, mentre els corredors els increpaven.
En acabar, aquests homes i dones que gosen desafiar els límits de la naturalesa humana, no senten les cames, o potser se les senten massa, però senten tantes coses que els és igual, i mentre miren a la resta de mortals que els han vingut a admirar, en la seua mirada es nota que saben que el que acaben de fer és molt gran.
Després de córrer 42 quilòmetres i 195 metres, aquests atletes baixen patosament les escales del metro, com si no ho haguessin fet mai.
N’hi va haver un que ho va fer per primer cop, i ho va fer en menys de quatre hores (03:58:34). Va per tu Marc, altre cop t’has guanyat el renom, Home de Ferro.
Enllaços relacionats:
amb la calma 