un cap de setmana normal i corrent

24 06 2009

Divendres 19, surto de la feina tard, a dos quarts de quatre, arribo a casa, dino i a un quart de cinc arriben l’Abel i el Sergi. Avui toca recollir coses per la Cursa dels Templers per tot Lleida. Carreguem dos cotxes amb el material que tinc, casa meua és el primer punt de la gimcana. Segon punt, l’oficina de turisme, a recollir bosses, contra rellotge perquè la portera d’un hotel no ens deixa aparcar, recollim el material mentre ella avisa a la grua. Seguim, no ha passat res! Pugem a Gardeny a descarregar perquè els cotxes ja estan plens.

Tercera parada, la cocacola del polígon, a recollir peanes per als punts quilomètrics. Ens costa trobar el lloc, i després d’arribar-hi ens porten a un altre magatzem, perdem molt de temps. Tenim mitja horeta per passar per l’associació de veïns de Balàfia a buscar plafons, caballets, etc., en aquests moments ja anem contra rellotge, perquè estan a punt de tancar el castell de Gardeny. Però hi arribem a temps!

Un cop descarregats els cotxes, me n’adono que tinc un quart d’hora per anar a una patxanga futbolera a Can Rúbies. Mentre hi arribo, em pregunto si realment calia omplir aquesta hora lliure que tenia en tot el cap de setmana… però mentre divago ja estic amb les mitges posades i perdent pilotes a tot drap. A un quart de nou marxem el Samuel i jo perquè és divendres i tenim assaig.

Assaig potent, molta gent, motivada per l’actuació a Reus. Quatre de set net casi sencer, molt treballat. L’endemà el quatre de vuit ha de tirar amunt. També una gran prova de folre. Entrepà, cervesa i a dormir a quarts de dos.

Dissabte sona el despertador a quarts de nou, agafo el cotxe gran i li trec els seients. Recullo a l’Abel, la Montse ens guia fins a Butsènit d’Urgell, a la Noguera, on ens espera l’Albert i 480 litres de caldo… sembla mentida però ens hi caben. La carrosseria casi toca a terra. De tornada parem a Térmens on ens permetem el luxe del dia: un entrepà de llonganissa per treure’s el barret. El lloc, El Paradís del Masover, el coneixia perquè hi vam fer el sopar després del partit de futbol anual contra l’empresa Voltes (4-4). Descarreguem els caldos a Gardeny, i prenem contacte amb les fantàstiques samarretes que regalem enguany a la cursa.

L’entrepà de Térmens em permet estalivar-me el dinar i em llenço a fer una bona migdiada, necessària ja que a la tarda tinc molta feina a fer… A les cinc em recull l’Óscar amb els Marcs i fem via cap a Reus. Ja hi tornem a ser, la mateixa plaça, la mateixa cafeteria, ronda de nesteas tradicional (jo aquarius) i cap a plaça, que avui toca quatre de vuit. Comencen els Xiquets de Reus, quatre de vuit molt lleig, es deforma per tot arreu, desmunten però cau quan ja havien defensat lo indefensable. Mal presagi, però ens toca a nosaltres, i també obrim de quatre de vuit. Amb els segons posats, la frase del Samuel és ben clara “No us moveu ni un mil·límetre! Terços, dalt, i amunt!”. Amb decisió. Efectivament, em miro les agulles, les agulles em miren, i estan molt bé. Ja estem els terços posats. “Bé? Bé! Amunt!” Sonen gralles. I fins a l’aleta gaudim d’un quatre de vuit fantàstic, jo voldria dir el millor: quadrat, ràpid, sense patir. Aleta, ja tenim el primer! A la baixada es deforma, dos rengles s’ajunten i les altres dos encara més. Però la pujada ha anat tan bé que tots sabem que hi ha corda per estona i que val més mantenir la posició xunga, serrant les dents fins que baixin, que no mirar de corregir lo incorregible. Es descarrega, amb gran sabor de boca. Hem obert valents i hem acomplert.

Ja podriem tornar a casa, però encara ens queda una torre de set i un cinc de set perfectes. La Jove de Tarragona ens regala un tres de vuit seeeeensacional, de llibre, magnífic. I els Xiquets de Reus, bravo, descarreguen el quatre de vuit a la tercera, una mostra de perseverança i fe, de lluita i convicció, tal com va dir el seu cap de colla “una mostra del que vam arribar a ser”.

Entrepà, i cap a Lleida falta gent. Encara em queda imprimir uns llistats i uns cartells, evidentment l’últim dia a quarts d’una del matí i la impressora no té tinta. I l’altra impressora té poca tinta. Evidentment. Però aguanta amb la poca tinta que té i s’acaba la feina. La feina i el temps, són les 2, el despertador sona a les 5, he dormit tres hores.

Carrego el cotxe amb llistats, 844 dorsals, uns 700 xips, un rotllo de paper d’embalar que pesa un mort (però que ja estic acostumat a portar a altres esdeveniments Km0), la meua roba de córrer i cap a Gardeny. Arribo una mica tard, dos quarts de set, i un bon grupet de Km0’s ja està treballant a tot drap. El sol acaba de sortir però no hi ha gaira llum, tot i això, els voluntaris amb la samarreta groc llampant destaquen entre la penombra, amunt i avall, portant tanques, bosses, fent cadenes per traslladar material. Semblen lemmings, o barrufets, l’escena és surrealista…

Em faig un tall amb una caixa de cartró que em fa veure les estrelles i renegar. Toca carregar la resta del matí vigilant de no deixar sang per tot arreu.

Pengem el llistat d’inscrits i els cartells que indicaran les files on han d’anar els atletes. Són les vuit i ja tinc l’equip d’entrega de dorsals preparat i esperant. Fins llavors no m’atreveixo a portar els dorsals i els xips del cotxe. Reparteixo els dorsals en quatre taules, amb els llistats. A la dreta, els xips, i a l’extrema dreta, jo i les incidències, i un company de luxe, el Juanjo Garra, a qui admiro profundament, per donar-me un cop de mà amb la seua diplomàcia i seguretat. A l’altre costat tinc a l’Emili de Borges, d’enorme ajuda. Súper orgullós de tot l’equip.

La veritat és que tot va molt bé, però els nervis hi són. És gairebé l’hora i m’hauria d’anar posant a la sortida, falto jo per recollir el dorsal! Casumdena, me’l podria haver posat la nit abans! Doncs au, sense escalfar ni estirar ni res sona el tret de sortida. Tinc per endavant 50’27” de córrer per Lleida amb el luxe absolut de gaudir dels carrers sense cotxes i envoltat d’amics. 50 minuts per treure’m l’estrés.

Els nebots, protagonistes del km 7,5.

Després, el baixón de la post-cursa, beure, entrepà, comentar la jugada, i recollir una mica. Passo per casa a dutxar-me, vermut al Blasi i dinar al local dels Castellers amb organtizadors i voluntaris. Relax absolut.

En resum, un cap de setmana normal i corrent. Per què no poden ser tots així?

(Gràcies a l’Aureli i al Sergi per les fotos que he agafat sense permís)


Accions

Informació

3 responses

25 06 2009
Sergi

Ep , carai quin cap de setmana més atapait , però alhora que ben gaudit no??
Merci per la visita guiada a la seu dels Castellers , ens va agradar molt!!
cuidat.

25 06 2009
Òscar

Ets un crack!!!

25 06 2009
Kaiser

Sergi, casa nostra és casa vostra! Cap de setmana gaudit, i amb immillorable companyia!

Òscar, mira qui parla!! :D

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: