dos italians

Aquest divendres presento dos restaurants italians a Barcelona, de molt bon record. Els poso junts perquè comparteixen característiques i qualitat. Estan regentats per italians de debò, i el tracte és extraordinari. A tots dos hi he anat en diverses ocasions, tant a dinar de menú com a sopar.

the simpsons, crítica sense complexes

De vegades tinc la sospita que els Simpsons és el millor que s’ha fet als Estats Units en els últims 20 anys.

En canvi, de vegades no ho sospito, ho sé del cert. Aquesta sèrie va començar l’any 1989 i encara dura. Ja sigui per voler ser polèmics, per guanyar audiència, o per fer honor a la llibertat d’expressió, els guionistes d’aquesta sèrie aprofiten qualsevol oportunitat per fer crítica de polítics, de personatges famosos o fins i tot de conflictes internacionals. I les foten amb pala. I no se’n salva ningú.

si somos más, pagamos menos… per què?

Partim de la base que tots els operadors de telefonia són lladres sense escrúpols i que no n’hi ha cap clarament millor que les altres.

Però em fan molta gràcia els anuncis de Movistar en els que diuen “com que tenim el 45% del mercat vine amb nosaltres perquè les trucades del mateix operador són més barates”. Comorr? No ens podem creure tot el que surt als anuncis, i menys quan ens aixequen la camisa amb un servei públic com és la telefonia. Anem per parts:

1. No hi ha cap motiu tècnic per a que les trucades entre diferents operadors siguin més cares. De fet, depenent de la tarifa val el mateix. Per tant, “si somos más pagamos menos”, és perquè Movistar cobra un plus per trucar als altres. Els altres també cobren aquest plus, però almenys no ho publiciten :) .
2. Com és que no feien aquests anuncis quan tenien el 95% del mercat? Només ho han començat a dir quan els altres dos operadors sumen més del 50%.

Vigileu amb la publicitat enganyosa. De vegades és difícil d’identificar, però en casos com aquest no costa gaire.

video apm renault eco

Per tornar contents a la fenya, penjo un video que no és nou però que em va fer molta gràcia.

nou bloc!

Queda inaugurat el nou bloc, amb nou títol, nou aspecte i noves seccions. Miraré d’escriure sovint. Doneu-li un cop d’ull, envieu comentaris i suggeriments.

Una web (i per extensió un bloc) sempre està en construcció. Encara hi falten coses, us mantindré informat.

Espero que us agradi!

Enllaços relacionats:

• El bloc vell a blogger

el new york times parla de lleida

El 16 de març (“del 2008, claro”) el NY Times va publicar un article signat per la corresponsal a Espanya Victoria Burnett sobre la dificultat de la comunitat musulmana de construir mesquites a les nostres terres. En l’article apareixem com una societat que té por a l’allau d’immigrants musulmans i que prefereix que no es construeixin mesquites, en contrast amb la societat americana que (recordem-ho) està formada íntegrament per immigrants, primer europeus, i després de la resta del món. L’article es centra en Lleida, per les recents polèmiques sorgides arran de les decisions de la Paeria respecte a cedir un terreny al polígon per construir una mesquita (que haurà de pagar la comunitat musulmana).

Tot i la meua coneguda simpatia pel món musulmà, no vull parlar de la polèmica per les mesquites, el que m’interessa és que el NY Times parli de Lleida. Vull saber com ens deixa, i quina impressió pot tenir de Lleida un lector americà després de llegir l’article. M’interessa saber si amb els tòpics toreros ja en tindrà prou o si farà treball de camp i intentarà plasmar les impressions que li ha deixat el lloc. Ja us avanço que serà lo segon.

Per començar, destaco que la periodista fa servir el nom oficial de la ciutat, Lleida. Això ja és molt. De vegades quan parlem en una altra llengua no sé per què tendim a dir el nom de les coses en castellà, com si un alemany ens hagués d’entendre millor. A més, la situa com a part de Catalunya, i hi ha referències al seu govern autònom.

La primera frase que parla de Lleida és per definir-la breument, us la tradueixo:

Lleida, una pròspera ciutat medieval al nord-est d’Espanya, envoltada de camps de fruiters que atrauen treballadors immigrants. Gelada a l’hivern i asfixiant a l’estiu, la congregació musulmana ha crescut fins als 1000 practicants.

Cal tenir en compte que aquí gairebé totes les ciutats i pobles són com a mínim medievals, en canvi als Estats Units, formats fa 200 anys, no saben què és això fins que no van a Europa o a Asia. Per això ho especifica.

Després de passar ràpidament de la reconquesta a l’onze-M per posar al lector en situació, parla amb el Paer en Cap Àngel Ros:

La realitat d’aquest país ha canviat més ràpid que la d’altres països. Un procés que ha durat 30 anys a Itàlia o França aquí ha trigat 10.

I seguidament torna a parlar de Lleida, respecte a aquest procés de canvi:

Lleida n’és un clar exemple: La catedral de la ciutat, del s.XIII s’alça des d’un turó fortificat sobre unes planes que produeixen la meitat de les peres i les pomes d’Espanya. Aquesta ciutat ha atret una riuada d’immigrans, avui dia són gairebé una cinquena part dels 125000 habitants, comparat amb el 4% l’any 2000. Una quarta part d’aquests venen de països musulmans. El divendres, dia de pregària pels musulmans, ha substituït el dissabte com a festiu en moltes granges locals.

La veritat és que estic molt satisfet de la breu definició que la periodista fa de Lleida, objectiva i actual, sense tòpics ni frivolitats. Potser som nosaltres els que hem de començar a veure Lleida com el que és o com el que volem que sigui, i no com el que ens pensem que és.

Enllaços relacionats:

• Article complet del New York Times.

sortida km0 sant llorenç de montgai

Diumenge ens vam reunir sis cabretes de Km0 al bonic poble de Sant Llorenç de Montgai, amb l’objectiu de trotar una bona estona pels senders de la zona. El company Arctos (coneixedor del terreny) faria de guia altre cop. Per la meua banda, l’objectiu del dia és reconciliar-me amb la muntanya, després de la mala experiència de la Correcuita de Borges del diumenge anterior, i mirar de passar una bona estona sense preocupar-me gaire pel rendiment. Un objectiu secundari és estrenar la motxilleta amb camelbak, per veure si molesta al córrer, i si fa la seua funció, és a dir, permetre que m’hidrati durant l’esforç i guardar les claus del cotxe, la càmera i poca cosa més. En aquesta ocasió (la primera), porto el dipòsit ple amb 1,5 litres d’aigua amb pastilles d’isostar.

Amb la calma, cadascú fa el seu ritual preparatori: pulsòmetres, gorres, hidratació, calçat… però curiosament sortim sense escalfar ni estirar (quin mal costum!). Ens dirigim cap a la presa del pantà de Sant Llorenç, i me n’adono que aquest camí ja l’he fet abans, almenys un parell de cops. La sensació de repetir inesperadament un camí és molt gratificant. Seguim pel sender que dóna la volta al pantà, és molt irregular però en conjunt és pla, molt divertit: esquivem branques, herbes, roques, revolts pronunciats, alguna escala, algun salt… En Baldato rellisca i es fa mal al genoll, però continua sense queixar-se. Ens aturem quan trobem uns quants arbres que ha tombat el vent, i pensem en el Sime :) ex saltador de tanques.

Tornem a creuar el pantà, aprofitem per fer alguna foto, i comença la pujada a sak. Jo de seguida he de caminar, el meu cos encara no està fet per les rampes, però això té remei… Torna l’Arctos a pescar-me. Quina paciència! Anem plans una estoneta i comença el descens. Diumenge va quedar confirmat que tinc una habilitat natural pels descensos, una cosa que a mi em semblava evident resulta que no ho és tant. Em deixo anar, inclino el cos cap endavant i accelero increïblement, però sense perdre el control. El descens és per pista, però tot i això hi ha alguna pedra solta, per tant els reflexes estan al 100%.

Arribem a la carretera entre Sant Llorenç i Camarasa, els últims 2km són d’asfalt a la vora del pantà. L’espatlla dreta em fa mal com si la motxilla estigués desequilibrada, però no ho està. Després d’ajustar la sivella moltes vegades sense èxit, me n’adono que el tub de la camelbag tiba l’ansa dreta de la motxilla cap avall. Ho tindré en compte per la propera vegada.

Encara és d’hora i decidim esmorzar al bar del poble. No estem sols, però el cambrer s’ho pren taaaaaan tranquil·lament que ens estem anys esperant els entrepans, per no parlar dels cafès. Això sí, el meu, de llonganissa amb ceba (entre dos llesques de pa de pagès) és un homenatge a l’esforç, i sumat a les endorfines alliberades al torrent sanguini, em deixa en un estat eufòric que em fa desitjar que s’aturi el temps. Aprofitem per fer tertúlia atlètica i parlar d’esdeveniments passats i futurs.

Quan ja estem a punt d’entrar als cotxes, el Madjoker em pregunta “avui ja vas a Barcelona?”, i jo aprofito per respirar fons i fer una mirada panoràmica al pantà, com intentant absorbir un trosset de natura i endur-me’l a la metròpoli.

Un gran dia, sortideta agradable, potser més breu del que ens esperàvem, recorregut no excessivament dur, i la millor companyia.

Enllaços relacionats:

• Mapa aproximat del recorregut (al GPS surten 13km). Nota: si seleccioneu “satellite” en comptes de “map” i “kilometer” en comptes de “mile” es veu molt millor :)
• Fotos meues i fotos del Xavi19 d’aquesta sortida.
• Missatge del fòrum Km0 on ho vam organitzar.

can punyetes

Inauguro la secció… amb molt de gust (clonc!)

Cada divendres un restaurant. Això no vol dir que la resta de dies no pugui comentar-ne d’altres. Els divendres, segur.

Comencem. Can Punyetes és conegut a Barcelona, ja me l’havien recomanat a la fenya anterior i les companyes actuals n’havien sentit a parlar. N’hi ha tres a Barcelona, un a Sabadell, un a Figueres, un a Sort (!) i tres a Madrid. Nosaltres ahir vam anar al del carrer Marià Cubí 189 (mapa), cantonada amb Amigó, al costat d’on treballava abans. Em pregunto com és que no hi havíem anat llavors (potser el menú de migdia és massa car? A la web no hi diu). És un restaurant català, rústic, de carn a la brasa i vi de la casa en bóta.

Entrem en un local vell, que a primera vista sembla petit (no ho és, hi ha més sales), amb molt de xivarri, molt de fum i una brasa davant nostre d’on surten patates al caliu i carxofes. Prenem unes Moritz ben fredes mentre esperem taula, que van entrar… buf… amb lo assedegat que estava… perquè jo, els sopars de dijous me’ls guanyo, eh! Ahir sense anar més lluny vaig anar a córrer fins dalt de Montjuïc. Em vaig hidratar bé en tornar a casa, però a 2/4 d’onze ja tornava a tenir molta sed. Listen to your body…

Per gran alegria nostra, ens comuniquen que només hi ha taula a la zona de no fumadors. Perfecte! Passem per diverses sales plenes d’alegres panxacontents i a la zona sense fum, per primer cop, sentim l’olor del menjar. I quina olor! La brasa, el pa amb tomàquet… El Rubén es demana una torrada d’escalivada i anxoves i jo una torrada de pernil. La primera mossada ens transporta als dos a un regne de plaer i decidim prendre’ns-ho amb calma, assaborint. Encara tenim cervesa, si no suposo que haguéssim demanat el vi de la casa, per tant no puc opinar.

De segon, crec que la vam cagar, vam demanar tots dos assortit de botifarres (una de normal, una de negra i una “aragonesa”) que estaven molt bones però no excepcionals, acompanyades per patates al caliu, al punt. Segur que haguéssim gaudit molt més amb qualsevol altra carn: guatlles, conill… però jo no tenia ganes de “treballar”, era tard i hi havia gana.

De postres vam tornar a coincidir, la crema catalana de les altres taules no em va semblar res de l’altre món i va guanyar la mel i mató (a la carta en castellà hi deia “requesón y miel”), que estava bu-ru-tal. Talladet descafeïnat i a dormir, que demà el despertador sona igual que cada dia.

En resum, després de tant japonès, mexicà, egipci, italià, vegetarià… (molt bons tots) però ja tocava una mica de cuina tradicional catalana. Entra directe i per la porta gran dins la categoria de lloc de confiança on saps que no t’equivocaràs. És el lloc on portaria als meus pares. Això sí, s’hi ha d’anar sabent quin tipus de lloc és: rústic, sorollós, guarrillo.

Vam sopar per 25€ cadascun.

Enllaços relacionats:

• Restaurant Can Punyetes

donació de sang

Avui he anat a donar sang. Sempre se’n necessita, però a més ara ve setmana santa i els implícits accidents. Aquest any m’he curat en salut i vindré a Lleida en AVE, ni accidents ni retencions, a canvi d’un bitllet a preu de luxe.

Enllaços relacionats:

• Banc de sang i teixits
• Hospital Clínic