entrenant per barcelona

8 01 2008

Missatge publicat per jo mateix al fòrum de Km0

És mitjanit a Barcelona i el termòmetre encara marca 15 graus.

Avui ha fet solet tot lo dia, i al vespre quan he sortit a entrenar feia caloreta. Sí, sí, he pogut sortir a córrer de curt! Un petit luxe impensable a Lleida aquests mesos. He mirat de començar tranquilet, però me n’adono que com més entreno aquest ritme “tranquilet” va augmentant, més de pressa del que em pensava.

La primera part de la ruta que faig aquests dies puja en zig-zag per l’Eixample fins que trobo l’Avinguda de Sarrià i tiro recte fins la Diagonal. Anar en zig-zag per l’Eixample és l’única manera de no parar-se als semàfors, perquè així, quan arribes a una cruïlla, si no està verd un, està verd l’altre. I si t’has de desviar 50m per poder creuar, doncs què passa, que no es tracta de sumar km? De tota manera és inevitable parar ocasionalment, i aquest tram el dedico a escalfar, o sigui que no em preocupo gaire si no tinc més remei que aturar-me.

A la Diagonal ja començo a córrer més, però tampoc vaig al límit perquè conec el camí i sé què m’espera. Hi ha gent que diu que s’ha d’estar boig per córrer a la Diagonal amb tot el fum dels cotxes, però jo penso que si vius a Barcelona aquest fum el respires dia i nit, per tant si no corres doncs encara pitjor. Clar, també podria anar a Collserola, però això ja vol dir mitja hora de cotxe d’anada i mitja de tornada. Amb sort. Tot i això, de vegades vaig a córrer a la platja.

El motiu de no forçar a la Diagonal és que quan passo les torres de la Caixa giro cap a la dreta per l’Avinguda de Pedralbes, que fa una pujada suau però sostinguda. Com la Rambla d’Aragó de Lleida, més o menys, i més llarga. Confesso que el primer dia aquesta pujada va poder amb mi, però des de llavors cada dia la tinc més dominada, i avui l’he pujat casi tota per sota dels 6min/km. Per mi, això és un èxit. Quan s’acaba l’Avinguda de Pedralbes fa una corba cap a l’esquerra (corba amb pujada, que desgasta molt psicològicament, perquè et penses que ja ets dalt però no acabes de veure el final i encara puja una mica més…).

Després d’aquesta corba traïdora comença l’Avinguda d’Esplugues, un molt bon lloc per córrer, voreres amples, poca gent, menys cotxes i sempre pots creuar el semàfor. A més tens bones vistes aèries del barri de Les Corts. A tot això li heu d’afegir el punt de motivació que representa saber que la part més exigent del recorregut ja ha passat. En aquest punt he perseguit un corredor que anava per l’altra vorera, al principi anava més ràpid que jo, però jo venia d’una bona pujada i ell no, o sigui que quan he anat recuperant l’alè li he anat retallant metres fins que l’he pogut superar. L’Avinguda d’Esplugues fa una baixada sostinguda fins… Esplugues! Qui ho hauria dit? Però abans creua la Diagonal, i en el triangle que formen hi ha els Jardins de Cervantes. Allí baixo per una rampeta trencagenolls i torno a enfilar la Diagonal, en direcció contrària que al principi, iniciant el camí de tornada.

En aquest penúltim tram no hi ha hagut treva, i no m’he permès arribar als 5min/km, m’he mantingut sempre per sota. En aquells moment m’he trobat molts més corredors que qualsevol altre dia, suposo que el bon temps i la Cursa de Sant Antoni han fet que molta gent sortís a córrer per primer cop en setmanes. Hi havia de tot: gent rodant molt tranquileta i coets que devien anar per sota de 4min/km. Altres paraven, caminaven i després sant tornem-hi. Altres feien abdominals a la gespa. Hi havia un noi altot que quan ha sentit que m’apropava pel darrera ha apretat una mica més, però l’he acabat passant. Al cap d’un moment ell m’ha tornat a passar, però he fotut canya i hem anat paral·lels una bona estona, fins arribar a la plaça Francesc Macià, lloc on ens hem separat. Espero que no s’ho hagi pres malament, una cosa és una cursa i l’altra és un entrenament, però si jo tinc algú davant meu que crec que puc passar, això em serveix de motivació i si puc, doncs passo. Igual que em passen a mi els que poden (que són molts). Crec que un “pique” ben entès pot ser positiu pels dos corredors, ja que un fa de llebre de l’altre, no? Bé, no em feu cas, paranoies de novato.

Amb la tangana de semàfors que s’han de passar a Francesc Macià el ritme es trenca totalment i els dos darrers quilòmetres ja són més de passeig. M’agrada seguir una mica més del necessari la Diagonal i baixar per Enric Granados, un dels meus carrers preferits: gairebé peatonal, bicis, arbres, voreres amples i moltes terrasses de restaurants temptadors. Les portes i els vestíbuls de les cases modernistes em fan girar la mirada constantment. De nit i de dia és tan relaxant passejar-hi… ho pots veure a les cares de la gent, dels nens, de les parelles que seuen a les terrasses i dels grups d’amics que surten rient dels restaurants.

…Mallorca, València i faig l’últim centenar de metres a peu per Letamendi fins arribar a casa. Quina sorpresa més agradable ha sigut llegir el missatge d’en Pucurull!! Si no fos per aquestes petites coses no s’hi podria viure a Barcelona.

Són quarts de dos i el termòmetre encara marca 15 graus.

—–
Enllaços relacionats:


Accions

Informació

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: